D’Alberto Manguel s’ha premiat la seva obra narrativa, però sobre tot, el seu contínuum d’assaigs sobre la lectura i la paraula escrita. Sobre els llibres, aquests contenidors de coneixement que presenten una realitat del món, però no la veritat, perquè la veritat, en paraules de Manguel, no existeix. Manguel llegeix amb nosaltres, un lector-escriptor-assagista que, mitjançant un coneixement profund i subtil, busca, finalment, l’arquetip de l’excel·lència. Un autodidacta allunyat de l’acadèmia amb una apreciació intuïtiva del poder de les imatges, en paraules de Valeria Ciompi, directora d’Alianza Editorial. Un erudit d’una altra època, un rodamón de les paraules que llegeix i escriu sense estridències ni vanitats.

Daniel Fernández, editor d’Edhasa i president de la Federació de Gremis d’editors d’Espanya, destaca dels llibres de Manguel la seva composició complexa. Un entrellat de coneixement i experiències que recorda els jardins francesos, els jardins anglesos i també la jungla. Laberints, miralls i nocturnitats. Biblioteques infinites, llar del coneixement il·limitat.

Formentor, lletres i converses

El tema central de les converses d’enguany fa un repàs per la literatura on bohemis, mags i rodamóns prenen la paraula. Figures errants de l'imaginari universal. Nòmades i fugitius. Es recorda Bolaño i els seus detectius salvatges, voltar pel món com una forma de viure en llibertat. El nomadisme com una actitud literària i vital. La transgressió com a passió. Es parla de nacions invisibles, de Neruda, de Borges, a qui, precisament Alberto Manguel va assistir com a lector quan tan sols era un adolescent.

L’Alícia Kopf, pseudònim d’Imma Àvalos i guanyadora del Premi Documenta 2016, el Premi Llibreter i el Premi Ojo Crítico de RNE amb la seva novel·la Germà de gel, parla de l’entramat biogràfic de la família Joyce. De Lucia Joyce i el seu calvari per ser ballarina de dansa clàssica. De somnis i manicomis. Victor Amela parla del mag de mags, Jodorowsky, i del que ell ha après de la lectura de La dansa de la realitat: que la realitat és una moneda amb una cara visible i una altra d’invisible, que l’art té la funció de transformar el sofriment en bellesa i que la imaginació és la matèria de la que tot està fet. I és en aquest punt, quan tornem a trobar-nos cara a cara amb en Manguel, qui assegura que, precisament la imaginació, constitueix el nostres gran instrument de supervivència.

Marta Rebón parla amb entusiasme i amor de La Maleta, de Serguéi Dovlátov, estudiant de la ciència més inexacta, la filologia. Escriptor en terra aliena, errant, exiliat, qui va assegurar que en llengua estrangera, perdem el 80% de la nostra personalitat. Lluís Bassets respira, en dies de convulsió política a la península, i recorda les obres de Paul Léautaud, apolític confessat, rodamón parisenc i excèntric, misogin compromès amb la veritat i la sinceritat. Le bonheur c’est la mediocrité. Le petit ami, una de les obres principals de Léautaud, és la evocació d’un món perdut i enyorat, en paraules de Basset, un exercici meta literari amb un personatge inesperat i una història incestuosa. 

També hi ha lloc per als clàssics, Shakespeare, i per a cronistes errants i representants de la contracultura hippy de San Francisco com Tom Wolfe. A Formentor es parla d’Enric IV, però també de Ponche de ácido lisérgico. En un mateix espai, compartint taula. I és que Formentor és precisament això: compartir les experiències literàries, els records de les lletres i els anhels d’aquells pàgines encara no llegides.

A les converses no oficials, aquelles de sobretaula, es parla de novetats editorials, de l’estat de les publicacions, de, per suposat, Catalunya i Espanya, de l’actualitat que aquests dies aclapara les primeres planes de bona part de diaris nacionals i internacionals. Tothom pregunta a en Bassets. Però Formentor és un lloc per a la cultura, les lletres, aquelles planes de llibres que fan olor a nou, però també a vell, a ranci, a clàssic. Aquelles obres que habiten les biblioteques de bona part dels assistents i que serveixen per recordar-nos que, tot i ser finita la vida, allò que habita els llibres és infinit.