Cargando...

Secciones

Publicidad

L'escriptora britànica Zadie Smith, a la Pedrera de Barcelona. / Queralt Castillo

Zadie Smith en primera persona

Publicidad

L'escriptora britànica visita Barcelona per tancar el cicle de Converses a la Pedrera i presentar la seva cinquena novel·la, 'Tiempo de Swing' , finalista del National Book Critics Circle Award i inclosa en la llista de bestsellers del New York Times

Public

L’escriptora britànica Zadie Smith (Londres, 1975), que va debutar l’any 2000 amb Dientes Blancos, explora a Tiempo de Swing (Salamandra) la complexitat de les relacions humanes i fa una radiografia de valors universals com el compromís, al lleialtat o la confiança. Nomenada la millor novel·lista britànica el 2003 i el 2013 i considerada una de les persones més influents per la revista Time l'any 2013, Smith s'endinsa aquest cop en els petits drames que marquen la vida de les persones. Temes universals i dilemes morals narrats en primera persona que pretenen mostrar la realitat d'un lloc i un moment contemporani, una barriada del nord-est de Londres. Una novel·la que sorprèn i que viatja.

Publicidad

Swing Time no és un títol casual. És el nom d'una pel·lícula de George Stevens amb Fred Astaire i Ginger Rogers. La dansa és el motor de la novel·la i és que, com ha explicat aquest dilluns l'escriptora a Barcelona, "la idea de la novel·la va néixer després de veure un documental de Michelle Dorrance, guanyadora del Premi MacArthur 2015. Al documental ella parlava de la història del claqué. Als esclaus se'ls prenia tot: la roba, la família, les pertinences... L'únic que els quedava era el seu propi cos. Hi ha una teoria que diu que el claqué va néixer del contacte de les danses africanes amb les danses irlandeses, a les cobertes dels vaixells que transportaven els esclaus. En aquest llibre volia parlar de dansa i de diàspora".

A la novel·la es descriuen les complicades relacions mare-filla, però Smith no fa un exercici biogràfic, sinó un estudi sobre una generació de mares: "Estava interessada en les mares de la generació de la meva mare, dels anys setanta; aquelles que s'havien de sacrificar per criar els fills. Però no, la persona que descric al llibre no és la meva mare, de fet, sóc més jo que no pas ella, tot i que sí m'interessava fer un retrat d'una generació sencera".

També s'hi parla de les relacions entre persones, complicades i plenes d'errors, malentesos, acostaments i allunyaments constants. "Volia descriure la dificultat de tenir relacions reals amb la gent que ens rodeja. No només les relacions de parella són complicades, també ho són les d'amistat, que no sempre resulten satisfactòries".

Publicidad

La narradora de Smith és algú que no és, però que eventualment es podria convertir en algú i deixar de banda la passivitat que caracteritza la seva vida. "Quan escric, intento crear una experiència lectora similar a la de un videojoc: creo un avatar per a que el lector pugui entrar dins el personatge. Al llarg de la meva carrera he constatat que no s'identifica de la mateixa manera un lector blanc i un lector negra. La idea és que els blancs puguin identificar-se amb els meus personatges i entrar-hi de ple, no només com a turistes".

La primera persona: una novetat

És el primer cop que Zadie Smith escriu en primera persona i ara que ho ha fet, ho considera una perversió. "No havia utilitzat la primera persona anteriorment perquè la trobo restrictiva. És complicat moure's de manera fluida en primera persona i dóna poc marge de maniobra" Smith ha triat una veu narrativa de caire existencialista, però amb poca personalitat. "La personalitat del personatge principal, de la narradora, s'acaba definint a través del que va fent". La protagonista, com Smith va fer en el passat, viatja a l'Àfrica, terra d'arrels, però no aconsegueix trobar el seu lloc. L'escriptora incorpora algunes de les seves vivències en el seu relat, però insisteix a dir que no és un relat de caire biogràfic.

Publicidad

Zadie Smith assegura no compartir la suposada autenticitat que comporta escriure en primera persona. "La primera persona és un efecte literari que funciona entre els lectors, que són habitualment crèduls. El lector sempre té a tendència a pensar que si escrius en primera persona parles de tu mateix. Però, algú es pensa que [Karl Ove] Knausgård recorda el que va treure d'una nevera el 1996? La primera persona resulta útil, però en la majoria dels casos el que es narra, poc té a veure amb la realitat".

De jove promesa a escriptora consagrada

Zadie Smith va ser considerada, durant molt de temps, jove promesa i jove escriptora. El 2010, amb la seva primera novel·la, White Teeth, traduïda al castellà per Salamandra com a Dientes blancos, va guanyar el premi Whitbread First Novel, el James Tit Black Memorial Prize, el Commonwealth Writers' First Book Award i el The Guardian First Book Award. Definitivament, una manera poc convencional d'entrar al món literari. Per la porta gran.

Publicidad

Ara, als 42 anys, té la sensació d'haver sortit d'aquest club, tot i que "sembla que els escriptors no envellim. A Gran Bretanya encara hi ha periodistes i crítics culturals que parlen de Martin Amis com a un jove escriptor punk. Té 66 anys!".

El Brexit, Donald Trump i la situació del món

Preguntada per la situació política del seu país de naixement, Gran Bretanya, i pel seu país d'acollida, els Estats Units, Smith no vol mullar-se però sí ha assegurat sentir-se confosa, com la majoria de ciutadans, i sentir que viu sota l'amenaça del radicalisme polític. "Als Estat Units s'està intentant tornar a la fantasia de la supremacia blanca i aquest és un discurs perillosíssim. De fet, ja en podem veure els efecte socials".

Tampoc ha volgut donar gaires detalls sobre la seva propera novel·la, una història ambientada en la dècada del 1840 i que tindrà com a eix narratiu central un frau. "Gairebé no he començat a escriure, així que no en puc parlar, però encara trigarà. Diuen que la tindré pel 2019, tant de bo, però no serà pas així".

Publicidad

Publicidad