Cargando...

Secciones

Publicidad

L'exdiputat de Catalunya Sí Que es Pot Joan Coscubiela. Marc Font

ENTREVISTA A JOAN COSCUBIELA "L'unilateralisme no ha tingut cap problema a enganyar la gent"

Publicidad

L'exdiputat de Catalunya Sí Que es Pot, que acaba de publicar nou llibre, parla amb 'Públic' de Catalunya i del món, i es despatxa carregant contra la seva autèntica nèmesi els darrers anys: l'independentisme unilateralista

Public

Joan Coscubiela (Barcelona, 1954) va aprofitar el final de la passada legislatura per culminar la seva etapa com a càrrec electe. Després de quatre anys al Congrés com a diputat d'ICV, l'antic secretari general de CCOO de Catalunya va convertir-se juntament amb Lluís Rabell en el principal assot del procés independentista provinent de la bancada de Catalunya Sí Que es Pot. Tot i reconèixer les virtuts del que considera "el moviment social més important d'Europa" durant el segle XXI, Coscubiela critica amb duresa l'aposta per la via unilateral, i també refusa la nul·la voluntat del govern espanyol de plantejar una sortida política al conflicte. De tot plegat en parla a Empantanados. Una alternativa federal al soviet carlista (Península), el llibre on repassa els seus dos anys al Parlament, i en què també mostra notables diferències amb els principals dirigents dels Comuns.

Publicidad

Si un llegeix el llibre pot pensar que li venia de gust passar comptes amb molta gent: amb el gruix dels dirigents independentistes, amb part de l'antic grup parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) o amb la cúpula dels Comuns. És així?

Si algun objectiu no té el llibre és passar comptes amb ningú, però evidentment era impossible explicar a fons aquests anys sense entrar en determinats nivell de detall.

Es mostra molt crític amb la decisió de Barcelona en Comú de no implicar-se ni donar suport a CSQEP. Transmet que s'han sentit sols al Parlament

Era una anomalia que ha acabat tenint conseqüències. Que tothom estigui convençut que representes un espai polític quan aquest no et reconeix no és fàcil. Més enllà de les incomoditats personals, considero que ha estat un error polític.

En l'independentisme hi ha un component molt important de resposta local a la crisi global que provoca una globalització sense regles, sense drets i sense contrapesos socials

Entre d'altres temes, qüestiona el posicionament de Catalunya en Comú Podem respecte l'1 d'octubre. Era partidari d'oposar-se a un referèndum unilateral i no participar-hi ni com a mobilització

Que hagin passat uns mesos de les coses de les que parlo ha servit perquè el temps les hagi confirmat o desmentit. Una de les que ha confirmat és que l'unilateralisme, que distingeixo de l'independentisme, va tornar a enganyar la ciutadania, fent creure que l'1 d'octubre era un referèndum. Fos quin fos la voluntat de la gent a l'hora d'anar a votar va acabar sent instrumentalitzat com un referèndum, que mai va existir, i va acabar sent utilitzat pels actes a posteriori. I aquesta és la raó per la qual jo m'hi posicionava en contra. El temps no ha fet res més que confirmar que és millor no deixar-se instrumentalitzar.

Publicidad

En tot el llibre no cita explícitament en cap moment Joan Giner, Àngels Martínez Castells o Albano Dante Fachín, antics dirigents de Podem i diputats de CSQEP, tot i que s'hi refereix amb claredat en alguns moments. Són públiques les polèmiques que va mantenir sobretot amb el darrer, a qui és fàcil deduir que qualifica de "borinot". A què responien les diferències que tenien?

Si no les he tractat al llibre és perquè he volgut defugir les anècdotes perquè no es mengessin el contingut. Des de la perspectiva política m'ha semblat irrellevant i per això no ho he tractat.

El 21D els resultats de Catalunya en Comú Podem no van ser bons. A què ho atribueix?

Crec que no seria bo que em posés a jutjar realitats posteriors a la meva sortida del Parlament, vull ser especialment curós amb aquestes coses. Però hi ha factors objectius i d'altres de subjectius. Les eleccions a Catalunya sempre han tingut una realitat molt bipolar, no només entre les estatals i les autonòmiques, sinó també amb les municipals i ho mostro amb el cas de Sabadell [on CiU s'imposava a les autonòmiques, el PSC a les estatals i ICV a les municipals]. En aquest cas, l'eix sobre el qual s'articula el 21D és de molt conflicte territorial i a més a més molt bel·ligerant, cosa que ha extrapolat el vot cap als extrems. Aquestes són les raons objectives. Si es podia haver ocupat molt més nítidament un espai d'esquerres, federalista i de rebuig a l'unilateralisme i si això hagués canviat o no els resultats no crec que sigui honest o just dir-ho, perquè és una ucronia i no ho sabrem mai.

Publicidad

És molt crític amb les opcions preses pels líders polítics de l'independentisme, però alhora reconeix la seva admiració pel que considera el major moviment social d'Europa durant l'inici del segle XXI. Ara bé, en qüestiona l'objectiu final, en entendre que apostar per un Estat nació no és una solució en un món globalitzat

Una de les tres parts del llibre té com a objectiu intentar explicar un fenomen molt complex com és l'independentisme, quines són les seves causes profundes i els detonants de perquè surt amb tanta força en aquest moment. Ho faig des d'un profund respecte cap a l'independentisme i la seva capacitat de mobilització i també amb un menyspreu cap als que l'han manipulat i l'han convertit en processisme i han fet de l'unilateralisme una estratègia suïcida pel país i frustrant per a molta gent. Analitzo l'independentisme com una barreja d'elements històrics i actuals i crec que hi ha un component molt important de resposta local a una crisi global que provoca una globalització sense regles, sense drets i sense contrapesos socials. Aquesta reacció, especialment forta en el moment de la gran recessió, fa explosionar l'independentisme en aquest moment i no en un altre. Crec que això té més importància que d'altres explicacions que s'han donat, com ara la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. La meva crítica fonamental a l'independentisme és que intenta abordar el debat i la batalla per la recuperació de les sobiranies cap als ciutadans amb un escenari, els dels estats nacionals com a portadors de la sobirania, més propi dels segles XIX i XX i que està desapareixent. Pel meu entendre, recuperar la sobirania davant dels mercats financers només es pot fer acabant amb les fronteres i no creant-ne de més, perquè cada frontera és una oportunitat que se li dona al capitalisme financer global per fer dúmping entre els estats i deteriorar encara més la sobirania dels ciutadans.

Publicidad

Algú pot pensar que dipositar aquesta confiança en una lluita a nivell europeu és ingenu, tenint en compte la pròpia evolució de la Unió Europea i les seves polítiques antisocials i favorables al gran capital

Si és ingenu no ho és més que confiar que dins els estats nacionals es pot aconseguir fer front a uns capitals globals. La resposta a una Unió Europea amb molts dèficits democràtics i amb unes polítiques que configuren els estats no pot ser al meu entendre tancar-se dins de l'espai dels estats nacionals, sinó sortir fora i ser capaços de crear demos europeu, voluntat de poble, de ciutadania europea. Els estats nació quan neixen ho fan per protegir fronteres en benefici de les burgesies locals, per tenir controlada la classe obrera,... Però el moviment obrer no va creure que la solució era tornar a les estructures de la societat mercantil, sinó que va agafar un estat que inicialment era repressor, només favorable a la burgesia i es basava en poc més que policia, frontera i moneda, i va iniciar una lluita per dotar-lo de contingut social. En aquests 200 anys els estats han evolucionat, fins al punt que avui tenim, amb totes les limitacions que es vulgui, coses que s'assemblen una mica a un estat social, com el sistema públic de pensions, la sanitat, l' educació... L'exemple històric em serveix per dir que davant de dues possibles ingenuïtats prefereixo la que mira cap al futur i no la que mira cap al passat, perquè aquesta pot tenir una certa temptació carlina, de tornar al vell conegut de les nostres estructures.

En un conflicte, la responsabilitat del més feble és no sobrevalorar les pròpies forces i no subestimar les del altre

Aquesta demos europea no existeix. Com es crea?

Ni amb valors ni amb discursos, només es pot crear fent que la ciutadania vegi que d'Europa li arriben drets. Un dels temes que podria servir és que per abordar les profundes desigualtats que genera aquesta economia globalitzada, Europa es fa càrrec d'una renda garantida de ciutadania.

Què hauria d'haver fet diferent l'independentisme per estar més a prop d'assolir el seu objectiu polític?

Em costa molt posar-me en la perspectiva de l'independentisme, però des d'una perspectiva de país hauria d'haver fet exactament el contrari del que ha fet. No plantejar l'estratègia que encara que siguem molts però no suficients tirem endavant, sense tenir en compte la resta. Hauria estat molt millor seguir l'estratègia de l'Assemblea de Catalunya, és a dir, seguir el màxim de gent junta, amb el màxim d'objectius compartits i el màxim temps possible. I sobretot el que no havia d'haver fet mai era utilitzar l'astúcia com a forma d'engany, que ha estat un autoengany en molts casos i ha generat una il·lusió que s'ha acabat convertit en ficció. La prova és que dos mesos després d'haver entregat el manuscrit del llibre te n'adones que encara hi ha sectors de l'independentisme que continuen instal·lats en la recreació de la ficció i parlen de la República catalana a Brussel·les. Això em fa ser molt pessimista respecte la capacitat de sortir d'aquest empantanegament. Que sectors polítics, mediàtics i socials continuïn mantenint aquesta ficció vol dir que tenim un problema molt greu.

Creu que l'independentisme en certa manera ha tractat el ciutadà com a menor d'edat en no explicar-li les dificultats per assolir el seu objectiu final?

L'unilateralisme com a fase superior del processisme, com a malaltia infantil de l'independentisme, té un component pervers i és que no ha tingut cap tipus de problema a enganyar la gent, crear una ficció i portar-la a un carreró sense cap tipus de sortida. No m'atreveixo a dir que s'hagi tractat la gent com a infantil, però la ficció ha arribat a un nivell que ni tan sols pots argumentar que és una ficció, perquè les persones a qui ho dius se senten profundament ofeses d'haver-ne estat subjectes passives.

Explica en el llibre que nombrosos dirigents independentistes tenien un discurs en privat molt diferent del que deien en públic.

Durant bona part de la legislatura l'unilateralisme va fer un esforç brutal per mantenir la ficció. No es permetien la feblesa ni tan sols en privat de reconèixer que allò no anava enlloc, però arriba un moment on les coses es fan evidents i s'acaba reconeixent. I la resposta és molt preocupant, perquè et diuen que ho saben però no poden fer res, perquè 'ara no li podem dir a la gent que allò per la qual l'hem estat il·lusionant durant tant de temps ara no serà possible'. La frase que més he sentit de dirigents independentistes és que 'jo no puc tornar al meu poble a dir això'.

És especialment crític amb el president d'ERC, Oriol Junqueras, a qui dins CSQEP coneixien com a cardenal Mazarino per la seva capacitat de "simular i dissimular". Diu directament que ell és un dels "factors claus que la legislatura arribi a un carreró sense sortida"

En la redacció del llibre he hagut de lluitar contra una contradicció important, perquè una part l'escric quan ja hi ha gent a la presó, amb la qual em sento solidari. Em costa ser crític i he de fer una aturada d'uns dies, perquè no podia ser capaç de separar l'element de l'anàlisi política de la meva solidaritat. Però no puc deixar de valorar que un dels elements de la situació que tenim és l'estratègia d'ERC i de Puigdemont de jugar al joc de la gallina, de Rebel sense causa, convençuts que serà l'altre qui frenarà. Junqueras no va valorar que l'altre cotxe el conduïa Puigdemont...

Per a l'independentisme hauria estat millor seguir l'estratègia de l'Assemblea de Catalunya: el màxim de gent junta, el màxim temps possible

A qui vostè anomena el "pastisser boig".

És un nom que alguns dels seus utilitzaven per expressar com és de políticament descontrolat. És una persona que va per lliure, que no respon davant ningú, i això s'ha fet evident fins i tot amb la marxa a Brussel·les.

El llibre també es molt dur amb el paper dels mitjans i caracteritza dues brigades mediàtiques, la Brunete, de defensa acrítica de la unitat d'Espanya, i la Ítaca, fervent partidària de l'independentisme. S'ha sentit incòmode amb els mitjans?

Hi ha una bona part dels mitjans de comunicació públics i privats a Espanya i Catalunya que han renunciat a la seva funció d'ajudar a què hi hagi una societat crítica i s'han alineat a un costat i a l'altre dels blocs. S'han dedicat més a fabricar hooligans que no veien res més que la seva veritat que no pas a crear aquesta consciència crítica i això ha fet molt de mal i encara el fa ara. No és un fenomen estrictament ideològic, crec que té molt a veure amb la crisi dels mitjans de comunicació, dels models de negoci, la dictadura del clic i aquesta necessitat de satisfer i alhora refermar a tothom amb les coses que n'està convençut. S'han creat dues bombolles que no es parlen, que no es comuniquen entre sí i que només es refermen en les seves posicions tancades i així és impossible construir cap solució. Un esperaria que els mitjans fessin el contrari i fossin crítics amb el poder que tenen prop, sinó l'únic que fan és refermar els blocs.

Assegura que l'independentisme és un moviment pacífic, però que ha practicat la "intimidació emocional". Ho diu perquè se'n considera víctima?

No és un sentiment personal, ho dic perquè crec que és un dels factors que ha impedit a l'independentisme augmentar la seva força. L'independentisme ha passat per tres etapes: seducció, evangelització paternalista i intimidació amb els no convençuts. Quan es detecta que hi ha un sector de la societat que no es deixa seduir, és quan es comença a dir 'anem a les comarques obreres' perquè 'en algun moment veuran la veritat', que és l'evangelització paternalista; i quan no es deixa convèncer, aleshores hi ha una intimidació. És l'asfixia ambiental que viu la gent als llocs de treball o als pobles i que pot ser en un sentit o en l'altre, la família que no pot parlar de determinades coses o grups de whatsapp que s'han creat perquè són socis d'un club d'escacs o del que sigui i hi acaba apareixent el tema constantment. Ha estat un problema gravíssim i crec que és de les coses que deixarà més petjada durant més temps i costarà refer més enllà de la crisi política. Existeix fractura social quan resulta que es munta un cristo considerable a una organització com el Col·legi d'Advocats de Barcelona arran de la intervenció del president del Parlament; hi ha fractura quan a les organitzacions veïnals els elements que els cohesionen passen a segon terme perquè el debat sobre la independència les recorre i genera problemes en dies com l'1 d'octubre; quan les nits anteriors de l'1 d'octubre moltes AMPA tenen un debat de què fer dins les escoles, amb gent que decideix ocupar-les i gent que no. Això està afeblint aquestes organitzacions. Si parlo de la intimidació emocional ha estat com a conseqüència de les meves experiències vitals amb gent que m'ho feia saber. I crec que sí existeix i es produeixen climes d'intimidació emocional.

Estem davant d'un ressorgiment brutal de l'autoritarisme a tot el món. És una expressió de la crisi profunda que ha provocat la globalització

Pel que fa a l'Estat, refusa amb contundència l'aplicació del 155 -diu que les mesures són, directament, inconstitucionals-, la judicialització que ha fet de la política i també l'immobilisme respecte Catalunya dels diferents governs espanyols. Tot i ser crític amb les dues parts, és evident que la força i la capacitat repressiva de l'Estat és major i va bastant més enllà de la "intimidació emocional"

Seria absurd quantificar qui té més responsabilitat, però està clar que qui té més poder té més responsabilitat a l'hora d'evitar que això hagi arribat fins aquí. En qualsevol cas, la responsabilitat del més feble en un conflicte està sempre en no sobrevalorar les teves forces i en no subestimar les del altre. Quan ho fas, el que pot acabar passant és el que ha passat, i és que es produeix una estratègia tan suïcida i fracassada que arrossega tot el país darrere. Aquesta ha estat una de les moltes irresponsabilitats de l'unilateralisme, motivada simplement per no voler dir que allò que havien promès a la gent no es podia complir.

Des de determinats sectors de l'Estat, com el PP però també Ciutadans, s'aprofita la qüestió catalana per aprofundir en l'avanç del que podem considerar el nou autoritarisme?

Aquesta expressió d'autoritarisme de l'Estat espanyol no neix amb el cas català, sinó que és molt anterior. Jo els he denunciat [als dirigents del PP] com a aus carronyaires, perquè s'apropen al conflicte català com una oportunitat per treure vots a la resta d'Espanya. Estem davant d'un ressorgiment brutal de l'autoritarisme, que no es dóna només a Espanya, sinó a tot el món. Torna a ser l'expressió d'aquesta crisi profunda que està provocant la globalització. Els estats tenen serioses dificultats per exercir les seves funcions davant d'una economia globalitzada i els mercats i alhora tenen moltes dificultats per disciplinar la reacció dels seus ciutadans davant d'aquesta situació. I com ha passat en altres moments, tiren de l'autoritarisme i de crear el conflicte entre els ciutadans. Hi hauríem de pensar i hauríem de tenir una resposta el màxim d'unitària possible contra l'autoritarisme. I que ningú aprofiti aquesta batalla contra l'autoritarisme per instrumentalitzar-la al seu favor, l'objectiu és llibertat i antiautoritarisme.

Es mostra partidari de pactar el desacord, però pensa que ara mateix no hi ha grans solucions, sinó només microsolucions. Planteja qüestions com un reforma del finançament autonòmic. Però amb aquest nou autoritarisme a l'Estat és fàcil que això tiri endavant i acontenti la majoria de la societat catalana?

Fàcil no serà. En aquests moments no hi ha solucions en majúscules. Fins i tot les que ho han estat en algun moment, com el referèndum pactat o la reforma constitucional, ara mateix no les veig. Una de les conseqüències que ha provocat l'estratègia suïcida de l'unilateralisme ha estat un retrocés i no queda més remei que pactar aquestes microsolucions. Cal refredar l'ambient, començant per resoldre la situació dels presos, per evitar que es converteixi en dramàtica en termes humans i irreversible en termes polítics.

A mig o llarg termini les grans solucions s'han de poder plantejar?

Tot dependrà de si podem sortir d'aquest empantanegament. Com més temps duri, més difícil serà trobar solucions, que mai seran totals i definitives, sempre seran parcials i temporals. Així és la vida.

Ha deixat clar que l'evolució de la situació actual i les pugnes intestines no el fan ser optimista.

Ara mateix tenim quatre pugnes salvatges: la pugna entre blocs, la pugna dins el bloc independentista, la pugna dins la dreta espanyola i la pugna mediàtica entre la Brunete i la Ítaca. Entre aquestes quatre pugnes salvatges ens tenen a tots massegats.

Publicidad

Publicidad