Les oficines de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les estan situades al hall of fame de l’europeisme. A escassos 100 metres de l’edifici de la Comissió Europea, des d’on es dicten les directives i legislacions per a tot el continent. Una llei aprovada aquí té rèpliques fins a Atenes. La Delegació no és difícil de veure: una senyera sobreimpresa a la vidriera saluda els caminants. L’èxit és tal que, de tant, un guia turístic (bandera espanyola al canell) atura el grup davant les portes i fa una breu menció.

Aquí trobem Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, 1975), actual delegada de la Generalitat a la UE. I corre a aclarir que la Delegació no neix fa quatre dies. "Porta més de 30 anys. Al principi com una iniciativa publico-privada, que era el Consorci Patronat Català prou Europa. I fa 15 anys va passar a ser Delegació del Govern". De fet, estem davant la gran "ambaixada" de la Generalitat, punt de mira de les dretes espanyoles. La seva importància és tal que La Moncloa no es va atrevir a tancar-la ni tan sols sota l’aplicació del 155, malgrat que sí que es notés una certa paràlisi durant aquells mesos.

Moviments entre bambolines

I és que l’estratègia de l’Estat passa, apunten fonts de l’entorn comunitari, per un altre tipus de boicot més subtil, que no pas el tancament forçós: el boicot diplomàtic entre bambolines. Per començar Meritxell Serret no està reconeguda com a delegada de Govern, de forma que no rep les comunicacions oficials des de la Representació de l’Estat espanyol ni se l’hi adrecen directament. "Tot i que el meu nomenament és ferm i reconegu", contraposa.

En segon lloc, des del 2015 no hi ha cap comissari europeu que hagi rebut un representant del Govern català. Hi ha pogut haver trobades en algun acte, però des de 2015 que les portes dels màxims comissaris de la Unió Europea estan tancades. En canvi, sí que es reuneixen periòdicament amb representants d’altres comunitats espanyoles i regions europees. "És una realitat que no hem aconseguit canviar", apunta la delegada Serret. "No diràs mai de qui és culpa, però és una realitat".

Escoltes telefòniques?

Un altre aspecte preocupant són les possibles escoltes telefòniques o seguiments policials. "Tots els que vam arribar aquí exiliats, en aquell moment de fa un any i mig, vam patir seguiments. I és evident, després ho hem sabut oficialment pel Jutjat número 13 [de Barcelona], que se n’estaven fent", contextualitza Serret. Ara bé, any i mig més tard, encara deu ser així? "Segurament sí. Però mira, si ho fan, que ho facin. Sóc com sóc... I si els agrada, que ho escoltin. Ara bé, l’important és fins a quin punt deixes que això et paralitzi. I jo fa molt temps que vaig decidir que no em paralitzaria".

Ara està pendent del proper cicle electoral, per veure si genera noves dinàmiques i canvis. O no. "El dia a dia de la Delegació no està compromès pel que faci la Representació Espanyola. Si la relació canvia, bé. I sinó, continuarem fent", conclou.

Reunions amb les altres autonomies

Serret, en tot cas, parla de refer ponts, posant com a exemple la CORE, una xarxa de cooperació entre les comunitats autònomes espanyoles. "I hi participem i cooperem activament", exposa Serret, "perquè malgrat que tenim un projecte polític de fer República, no va en contra de ningú". I afegeix: "Volem el desenvolupament mutu". De fet, els càrrecs catalans no estan exclosos dels organismes internacionals. El conseller Alfred Bosch, per exemple, va participar a l’abril al Comitè de les Regions, així que la capacitat de treball encara hi és.

Abans que Bosch, el conseller d’Afers Exteriors va ser Ernest Maragall en els mesos post 155. Però la decisió dels republicans d’enviar Maragall a lluitar per l’alcaldia de Barcelona implicava un intercanvi de croms, de forma que Bosch aterrava a Afers Exteriors. Molt abans, en els mesos previs al referèndum de l’1 d’Octubre, el gran "internacionalitzador" de l’afer català havia estat l’actualment pres Raül Romeva.

La conselleria coordina totes les delegacions, bàsicament a països europeus. La majoria estan en un procés de reobertura, després de l’aplicació del 155. "Però ja s’ha obert a Anglaterra, França, Roma, Ginebra, Alemanya, a la zona escandinava, s’ha obert recentment a Portugal, a Europa Central, la part dels Balcans, la de les repúbliques bàltiques i la dels Estats Units", enumera la delegada. Cal afegir una segona peça a la "diplomàcia catalana": les oficines de la xarxa Acció, dedicada a la promoció econòmica i internacionalització de les empreses. Acció està present arreu del món, a prop de 80 països, i com a agència que depèn del Departament d’Empresa "l’objectiu és fomentar Import-Export i projectes de co-desenvolupament empresarial", explica.

"No som una ambaixada, no tenim estatus diplomàtic"

En tot cas, és la Delegació una mena d’ambaixada catalana? "No hom som, perquè no tenim estatus diplomàtic", explica. "La Delegació dona ajuda als ciutadans en la mesura del possible, però no és una ambaixada". I una via, juntament amb Waterloo i el Consell de la República, per eixamplar els suports internacionals? "No som una eina de la internacionalització, però sí que expliquem el que passa. Hi ha un intercanvi d’informació de l’estat de cada país. I la informació sobre les relacions de Catalunya amb Espanya, o l’expliques tu o te la demanen, així que sí o sí t’acabes explicant", explica. Encara més: "Fins ara, no m’he trobat ningú que em digués que no l’interessa gens. Amb delegacions, amb lobbys... No els hi demano que es posicionin cap a nosaltres, sinó intercanviar posicions. No hi cap ni alimentar conflicte ni violència, ni dinàmiques que vagin a enquistar més el problema".

D’aquí també la relació feta amb famílies polítiques europees, com els Verds o l'Aliança Lliure Europea (ALE). També amb alguns representants socialistes europeus i demòcrata-cristians. "Ja es veu en la Plataforma en favor del Diàleg amb Catalunya, que van arribar a ser al voltant d’uns 50 eurodiputats de 17 països". I amb els europarlamentaris catalans, com Jordi Solé i Terricabras (ERC) i Ramon Tremosa (PDeCAT), però també Javi Lopez (PSC) i Francesc Gamús (PP).

Uns polítics amb més experiència que Serret vivint a Brussel·les. La Delegada potser s’hi està molt de temps. O no. És la incertesa de l’exili. Així ho viu ella: "Als dos mesos de ser aquí, vaig signar un contracte de lloguer per un any. I vaig pensar 'uau!', la cosa va per llarg. Ara ja ho he assumit. No vull especular sobre quan de temps ens hi quedarem, perquè si és molt, em deprimiré; i si penso que serà poc, podria fer-me massa il·lusions".