Público
Público

Eleccions municipals Quatre anys de canvis sense revolució a Barcelona

A l'espera del que succeeixi a les eleccions municipals de diumenge, amb la previsió d'uns resultats molt ajustats entre Barcelona en Comú i ERC, la capital catalana tanca un mandat marcat pels canvis en l'agenda municipal, més que per les conquestes materials. La creació d'una elèctrica pública, les polítiques socials, la memòria històrica o la batalla contra els pisos turístics il·legals, entre els èxits d'un govern que ha topat amb els límits de l'actuació municipal en àmbits com l'accés a l'habitatge.

L'Ajuntament de Barcelona. Arxiu

Una de les grans certeses de les eleccions municipals de Barcelona de diumenge és que s'han convertit, per damunt de tot, en un duel entre Barcelona en Comú i ERC o, el que és el mateix, entre l'alcaldessa, Ada Colau, i Ernest Maragall. Totes les enquestes publicades els darrers dies coincideixen a dibuixar un escenari de quasi empat tècnic entre les dues opcions, si bé situen l'alcaldable dels republicans lleugerament per davant. Si no hi ha una sorpresa monumental, la primera força -que quasi amb tota seguretat serà qui es farà amb l'alcaldia- es decidirà per pocs milers de vots.

Alhora, sembla clar que el PSC serà tercera força, a l'espera de comprovar fins a quin punt es beneficia de l'efecte Sánchez, mentre que l'espai postconvergent -ara sota la marca de Junts per Catalunya- sumarà una nova davallada a les urnes i pugnarà, probablement, pel quart lloc amb l'exprimer ministre francès Manuel Valls, que concorre aliat amb Ciutadans. La CUP i el PP completen les formacions amb opcions reals de superar el llindar mínim del 5% dels vots per aconseguir representació al plenari municipal. L'escenari dibuixat pels sondejos ha provocat un in crescendo en els atacs entre les dues principals candidatures que, alhora, ningú descarta que puguin governar conjuntament, si es té en compte que podrien sumar la majoria de 21 regidors i els respectius programes electorals no presenten distàncies insalvables.

Símbol, probablement internacional, dels anomenats governs del canvi que van assaltar les institucions municipals fa quatre anys, Colau ha patit un desgast important en un mandat marcat pel govern en minoria -només pal·liat i, parcialment, durant l'any i mig d'acord amb el PSC- i per les dificultats de portar a terme molts dels canvis promesos. No, a Barcelona no hi ha hagut revolució, però sí canvis notables en molts àmbits, si bé a vegades més a nivell d'agenda política i de relat que no pas a l'hora de materialitzar-los. L'habitatge, la regulació del turisme, la mobilitat i la contaminació, la transparència, el feminisme, la memòria històrica o l'economia social i solidària són algunes de les qüestions que han marcat el govern de Barcelona en Comú, amb independència que hagi assolit fites més o menys concretes, i en les que es fa difícil imaginar-se un retorn a un escenari previ al 2015 governi qui governi.

L'Eixample, districte clau

Barcelona en Comú va guanyar les eleccions de 2015 amb poc més de 175.000 vots (el 25,2% del total) i va imposar-se en set dels deu districtes de la ciutat -a l'Eixample, Les Corts i Sarrià – Sant Gervasi va guanyar CiU-. Les opcions de victòria de Colau passen per repetir un triomf rotund en els districtes més populars -els de menor renda- de la ciutat, com Ciutat Vella (35,4% dels vots fa quatre anys), Nou Barris (33,9%), Sant Andreu (29,3%) o Sant Martí (29,4%) i ser el màxim de competitiva a l'Eixample, el més poblat, i on va rebre el 21,3% dels vots. En el cas d'ERC, la referència no són els comicis de 2015 -va ser quarta força, amb l'11% dels suports-, sinó les eleccions generals del recent 28 d'abril, quan va ser l'opció més votada a la ciutat (23,1%). Aquell dia es va imposar a cinc districtes -Gràcia, l'Eixample, Sants-Montjuïc, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi- i, sobretot, va ser una opció competitiva a tota la ciutat -a Nou Barris, el seu pitjor districte, va superar el 15% dels sufragis-.

Amb aquestes dades de fons, s'entén el disseny de la campanya de les dues formacions. Barcelona en Comú ha celebrat dos dels grans actes de campanya en cap de setmana a Nou Barris i al Carmel -Horta-Guinardó-, amb la presència conjunta de Colau i el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias. En els dos casos, amb uns discursos marcadament d'esquerres i fent bandera de la voluntat de "plantar cara" als poders i als lobbies, siguin l'oligopoli elèctric, Agbar o Airbnb, una actitud que consideren que Maragall, per la seva trajectòria, no mantindria. I amb una idea clara: "pot anar de molts pocs vots". L'inici de campanya, però, va ser al barri de Sant Antoni, al disputadíssim Eixample, el mateix escenari on ERC va celebrar el seu acte central, el passat diumenge. No és casualitat.

Colau, al mitíng amb Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Laura Pérez. @bcnencomu

Colau, al mitíng amb Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Laura Pérez. @bcnencomu

Segons va publicar el diari Ara, Comuns i ERC es disputen entre 10.000 i 15.000 vots al districte que poden resultar decisius per definir qui s'imposa a les urnes. No és estrany tampoc, que el PSC hagi triat Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí per fer els principals actes de campanya, tres districtes on va imposar-se el 28-A i on, fins a la irrupció de Bcomú, sempre havia guanyat a les municipals.

L'habitatge i la seguretat, copen part de la campanya

Segons el darrer Baròmetre municipal, la seguretat i l'accés a l'habitatge són els principals problemes de la ciutat. I els dos, en bona part, han acaparat els debats i les propostes de campanya. En l'habitatge, que va protagonitzar un debat específic, es viu la tradicional subhasta a l'hora de prometre els pisos que farà cada candidat si és alcalde, enmig de retrets adreçats a Colau i el seu equip per no "resoldre" el problema. Epicentre de l'actuació del seu govern i focus d'atenció evident en algú que va ser la primera portaveu de la PAH, l'habitatge simbolitza com poques altres qüestions els canvis fets per Barcelona en Comú i, alhora, els límits amb què ha topat el consistori.

El Govern ha quedat lluny dels 8.000 pisos promesos durant la campanya del 2015 -4.000 de nova construcció i 4.000 mobilitzats a través d'altres vies, com la compra-, per situar-se en uns 5.000 si es comptabilitzen els que estan ja en marxa, si bé no s'enllestiran fins el proper mandat. Alhora, el preu del lloguer s'ha disparat -ha augmentat gairebé un 40% entre 2013 i 2018, segons dades de la Generalitat- i l'aterratge de nous actors -com ara grans fons voltors globals- ha augmentat les dificultats dels veïns per accedir a un habitatge a un cost raonable.

Manifestació en defensa del dret a l'habitatge, al centre de Barcelona. PÚBLIC

Manifestació en defensa del dret a l'habitatge, al centre de Barcelona. PÚBLIC

Ara bé, seria fals dir que l'Ajuntament no ha actuat en aquest àmbit, on ha creat la unitat contra l'exclusió residencial que no ha servit per eradicar els desnonaments -ara fonamentalment acotats al lloguer-, però sí per aturar-ne milers; s'ha disparat la inversió municipal en habitatge; i, sobretot, s'ha aprovat una normativa que obliga els promotors a destinar el 30% de les noves construccions a pisos assequibles, una mesura que, segons els càlculs municipals, permetrà aconseguir uns 330 pisos assequibles cada any. A més a més, l'aposta per l'habitatge protegit de lloguer ha deixar de ser l'excepció -fonamentalment de Comuns i la CUP- per convertir-se en la norma, i s'han impulsat diverses promocions d'habitatge cooperatiu en cessió d'ús, que sumen centenars de pisos.

Finalment, el debat sobre la necessitat de regular el preu del lloguer s'ha generalitzat. Fins ara l'Ajuntament no té competències per fer-ho, però una de les demandes constants dels Comuns -i condició de Podemos en les negociacions amb el PSOE dels fallits pressupostos generals de l'Estat per enguany- era reformar la Llei d'arrendaments d'urbans per fer-ho possible. I tot just aquest dimarts, la Generalitat va aprovar un decret que, precisament, permetria a Barcelona establir topalls a les rendes en les zones més tensionades.

Pel que fa a la seguretat, ha estat des del minut zero un dels elements que l'oposició de dretes i el PSC -quan no ha estat al govern- més han utilitzat per desgastar el govern. Les dades dels Mossos d'Esquadra constaten un increment dels delictes a la ciutat, si bé les competències en seguretat ciutadana no es limiten a la Guàrdia Urbana, sinó que també són, precisament, de la policia catalana, que depèn de la Generalitat. El Raval, amb els narcopisos -un assumpte també directament connectat a l'especulació immobiliària- com a exemple més mediàtic, s'ha convertit en el focus de les crítiques sobre la seguretat a la ciutat i en aquesta campanya totes les formacions, excepte la CUP, aposten per incrementar el nombre d'agents policials. Manuel Valls, per exemple, en vol 1.500 més en quatre anys -per arribar als 4.500-, la mateixa xifra que promet Josep Bou (PP). Jaume Collboni (PSC) vol 1.000 membres més per a la Guàrdia Urbana, mentre que Colau parla de 400 -i 600 més dels Mossos d'Esquadra a la ciutat, una xifra similar a la que proposa Elsa Artadi (JxCat).

Desplegament d'agents dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana contra els 'narcopisos' / Europa Press

Desplegament d'agents dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana contra els "narcopisos" / Europa Press

Valls i Bou són els candidats que tenen un discurs més dur contra la venda ambulant no autoritzada, els manters, fins al punt que el primer promet acabar amb el fenomen en només 90 dies, una promesa que segons tots els experts és impossible de materialitzar-se i que només implica criminalitzar més un col·lectiu format per persones especialment vulnerables. Cap dels dos, però, va voler assistir al debat convocat sobre els manters per abordar la qüestió, on el socialista Collboni va ser l'encarregat de defensar el discurs més dur contra l'activitat. Amb més o menys èxit, durant l'actual mandat s'han posat en marxa alguns mecanismes, com ara una cooperativa, per ajudar les persones que s'hi dediquen a deixar l'activitat i, sobretot, regularitzar la seva situació administrativa.

Límits al turisme

Tot i les furibundes crítiques del sector, sobretot a l'inici del mandat, una de les conseqüències -probablement permanents- del govern de Colau és el nou consens al voltant de la necessitat de regular el turisme. Barcelona segueix batent rècords de visitants any rere any, però bona part de la ciutadania ja és conscient dels impactes negatius que genera l'activitat -encariment dels lloguers, densificació de determinades zones de la ciutat, tancament del comerç tradicional, gentrificació, una major contaminació i consum de recursos,...-. El Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics (PEUAT), aprovat el 2016 per regular la implantació de nous hotels a la ciutat i impedir-ne a les zones amb més pressió turística, com Ciutat Vella; el tancament d'uns 5.000 pisos turístics il·legals o les multes a plataformes com Airbnb són algunes de les mesures significatives que ha pres el govern en aquest àmbit. En canvi, com a membre del Port de Barcelona, ha validat la construcció de dues noves terminals de creuers.

Tot i l'experiment de les superilles -trams lliures de la circulació de vehicles a motor- la mobilitat i la contaminació atmosfèrica es mantenen com un dels grans problemes de la ciutat, i entitats com la Plataforma per la Qualitat de l'Aire demanden mesures més valentes com ara un peatge urbà per accedir a la ciutat, una mena de taxa de contaminació, per tal de reduir el volum de vehicles que hi circulen.

En l'àmbit econòmic, tot i que s'han estabilitzat, Barcelona segueix mostrant unes enormes desigualtats entre barris, fins al punt que la renda mitjana del més ric (Pedralbes) multiplica per més de sis la del més pobre (Ciutat Meridiana). La ciutat també ha fet canvis en la contractació municipal per introduir-hi criteris socials i prioritzar la valoració tècnica en detriment de l'econòmica i garantir, en principi, unes condicions laborals dignes de les empreses contractistes, però a l'hora de la veritat encara hi ha hagut grans contractes que han anat a parar a grans empreses de serveis, com ara el servei d'atenció domiciliària, que va recaure parcialment en una filial d'ACS, el gegant empresarial que presideix Florentino Pérez. Sí que s'ha impulsat de manera molt significativa l'economia social i solidària, amb la creació d'un comissionat específic i dedicant-hi molts més recursos econòmics.

Municipalització elèctrica i aposta per la memòria

Tot i ser una de les banderes de la campanya de 2015, les municipalitzacions de serveis s'han quedat a mig camí. No s'ha pogut aprovar la creació d'una funerària municipal -que només va rebre el suport de la CUP, però el rebuig d'ERC, PSC i la resta de l'oposició-, però sí que ha tirat endavant Barcelona Energia, l'elèctrica pública més gran de l'Estat i que ha permès "desconnectar" l'Ajuntament de "l'oligopoli elèctric", en aquest cas concret d'Endesa. La falta de suports ha estat habitual durant un mandat en què, per exemple, només va poder-se aprovar amb majoria el pressupost municipal de 2016.

Acció aquest dijous a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona per demanar la remunicipalització del servei de l'aigua a la ciutat. / Marc Font.

Acció aquest dijous a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona per demanar la remunicipalització del servei de l'aigua a la ciutat. / Marc Font.

La municipalització de l'aigua tampoc s'ha materialitzat, si bé en aquest àmbit la regidoria encapçalada per Eloi Badia ha fet una tasca ingent per mostrar les irregularitats en la creació de l'empresa mixta metropolitana Aigües de Barcelona -que té participació pública, de l'AMB, però està controlada per Agbar-. La clau en aquest àmbit serà la decisió que prengui el Tribunal Suprem al voltant d'aquesta societat mixta. Si en confirma l'anul·lació dictaminada pel TSJC s'obrirà la porta a la creació d'una empresa pública que gestioni l'aigua a la capital catalana, un compromís ferm de Bcomú i la CUP, però no de la resta de forces -ni tan sols ERC-.

Les polítiques socials, amb la creació d'un servei de dentista municipal com a símbol i una major inversió, són una altra de les banderes d'un consistori que també ha destacat per posar les polítiques feministes al centre -han augmentat els recursos destinats a l'atenció de dones víctimes de violència masclista-, per les polítiques en matèria LGTBI -s'ha obert el primer centre públic LGTBI de l'Estat- o per l'aposta per la memòria històrica, que s'ha traduït en canvi de noms de carrers, homenatjar diverses víctimes de la dictadura o intentar acabar als tribunals amb la impunitat franquista.

Com és obvi el procés també ha impactat a l'Ajuntament de Barcelona, convertit en epicentre d'alguna de les crítiques més furibundes de l'independentisme més abrandat -que actualment s'articula, parcialment, al voltant de la candidatura que lidera Jordi Graupera, Barcelona és Capital-, i en què es van viure alguna de les càrregues policials més dures durant l'1 d'octubre. Tot i no combregar amb la via unilateral que va dominar fins la tardor de 2017, el govern de Colau ha estat en tot moment crític amb la repressió a l'independentisme i en denunciar l'empresonament de dirigents polítics, un dels quals -Joaquim Forn- encapçala la llista de JxCat al 26-M. En aquest sentit, Maragall, Artadi i, en menor mesura, la CUP situen la recuperació de "l'esperit de l'1 d'octubre" com un dels seus objectius del mandat.

Més enllà de la batalla nacional, l'Ajuntament no ha pogut superar altres límits competencials ni desfer-se de la cotilla de normatives estatals com la LRSAL -popularment coneguda com a Llei Montoro- que a la pràctica han acotat enormement la seva capacitat inversora. Tot plegat en quatre anys intensos i en què és indubtable que Barcelona i, sobretot, l'Ajuntament han canviat, però menys del que alguns anunciaven el 2015.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?