Des de la gandula quan el sol comença a caure totes les feines d’estiu semblen delitoses. Nosaltres tancats l’any sencer a l’oficina i mite’ls aquests, tot el sant dia en banyador: la socorrista asseguda a la cadira, el cambrer del xiringuito festejant amb la clientela. Gent jove que gaudeix de l’estiu mentre de pas fa uns duros. Quina queixa han de tenir! A l’hora de la veritat, la xafogor esclafa una realitat conflictiva plena d’abusos contractuals, sovint sota l’excusa de la “feineta d’estiu”. Són feines precàries, de sol a sol, de poca qualificació i pobres condicions.

De les que ja s’espera la temporalitat per raons estructurals, perquè al capdavall molts bars i xiringuitos només obren de maig a setembre, però que on en molts casos, tal com explica Cristina Grau, secretaria general d’Hosteleria a CGT Barcelona, els empresaris aprofiten per esprémer encara més els contractes i fer passar bou per bèstia grossa. Dels contractes per mesos als contractes per setmanes, per dies o fins i tot per hores. I és que els mesos d’estiu són el que millor representen el mercat de treball a Catalunya: com diu Núria Gilgado, secretària de Política Sindical d’UGT, un mercat fonamentat en el sector serveis i en la precarietat.

La mateixa UGT ofereix dades sobre ocupació i nous contractes: de juny a juliol hi ha hagut una reducció de l’atur del 3,72% i un 3,49% respecte el juliol anterior. Si ho mirem de prop, però, veiem que la contractació d’aquest mes és fonamentalment temporal i al sector serveis: el 72,57% dels nous contractes cauen en aquestes dues categories. El sindicat ho atribueix a “l’increment de la demanda en el sector turístic, l’inici de les activitats del lleure infantil i juvenil que segueixen a la finalització del curs escolar, les ofertes i promocions que avancen les rebaixes als comerços i les campanyes agràries de temporada iniciades aquests mesos”.

Setze hores al dia amb la safata

Al centre d’aquest panorama, hi ha l’hosteleria. El perfil de persones que s’hi dediquen durant els mesos d’estiu és divers: hi ha gent jove que recorre a una feineta de cambrer entre que acaba el curs i comença el següent, però també és gent que no té més remei que enllaçar feines com aquesta durant mesos i fins i tot anys. La Judit, que quadraria amb el primer perfil, treballa EN un restaurant a un poblet petit de la Costa Brava: “fa tres estius que hi vaig”, ens diu. “La família propietària coneix els meus pares i hi ha bon rotllo. Es treballa bé i té molt renom”.

No es pot dir que hi vagi a desgrat, però és cert que les condicions no són les idònies. Treballa de dos quarts de vuit a una tots els dies d’agost, sense cap dia de festa, i al juliol, els caps de setmana fins a mitjans de mes. “A vegades et necessiten a última hora, perquè hi ha una punta de feina, i hi has d’anar”. A més, ens diu, “ho cobrem tot en negre, i s’aprofiten una mica de la confiança: si poden estalviar-se personal, tiren de tu”.

La Marina, que durant l’any estudia cinema, ha treballat per una empresa de treball temporal que la va cridant per fer d’extra fins que un gran hotel de Barcelona la volia com a fixa. Aquest cop va dir que no al contracte, perquè no hi havia una finalització definida, però no sempre ha pogut rebutjar-los. Reconeix que als hotels la situació és una mica més ordenada que als restaurants, que si et diuen que faràs quaranta hores a la setmana, en principi no en faràs més: “als restaurants pots arribar a treballar vuitanta hores, perquè el contracte no reflecteix tot el que treballes”.

Ella ha fet molts estius a Menorca i tot i que allà es cobri més (sous de 1.500€ al mes davant els 1200€ habituals a Barcelona, per jornades llarguíssimes i amb horaris bojos), les condicions són més dures. Es contracta menys personal i com que molts tenen cuina les 24 hores del dia, pots tenir jornades intensíssimes. “A l’hosteleria tens hora d’entrada però mai saps quan sortiràs. No hi ha ningú que respecti els horaris”.

Ni la Judit ni la Marina consideren que aquestes feines siguin el centre de la seva activitat, malgrat hi dediquin moltes hores, però hi ha altres treballadors pels que sí que ho és, professionals del sector o no que es veuen abocats a entrar en aquesta espiral de precarietat i temporalitat. Tot i així la barrera és més fina del que ens pensem. La Cristina Grau ens diu que moltes de les persones que van al sindicat a queixar-se dels abusos a l’hosteleria són gent que no pensa que aquesta feina sigui per tota la vida, però que al final s’acaba eternitzant: “ho veuen com una forma de supervivència, com una feina temporal, però després es passen vint anys patint els mateixos problemes”.

Ens diu que és molt habitual el frau als contractes, on consten vint hores setmanals, o quaranta, però s'hi treballen moltes més; tampoc no es respecten les dotze hores de descans entre torn i torn, o es perpetuen categories professionals mal pagades, les d’ajudant, malgrat que la persona dugui anys realitzant la seva tasca. I tot plegat, segons Grau, té molt a veure amb aquest desinterès o manca d’identificació del treballador amb el fet de ser-ho. “L’hosteleria no és com una fàbrica on tots els treballadors són una pinya: aquí tothom va a la seva”. I a les feines d’estiu, naturalment, encara més. El problema, segons Grau, és que moltes vegades es confia massa en els caps, en la seva paraula, i s’accepten condicions que són directament il·legals i no passarien una inspecció de treball.

Mobilització de socorristes de Barcelona afiliats a la CGT.

La batalla pel discurs al socorrisme català

Una altra professió estival on queda palesa l’impacte de l’organització dels treballadors en les seves condicions és el socorrisme. En els darrers mesos s’ha desenvolupat una batalla discursiva entre patronal i treballadors a propòsit de la suposada falta de professionals d’aquest àmbit a Catalunya. L’Associació d’Empreses Catalanes de Salvament Aquàtic (AECSA) va començar una campanya on denunciava que no hi havia prou mà d’obra i alertava que estava en risc la temporada d’estiu i el mateix gaudi dels banyistes.

Segons la secció de Socorristes de la CGT això no és cert en absolut i posa el dit a la nafra de les seves condicions laborals. Des que el 2015 la Generalitat va imposar la necessitat de tenir una titulació per poder fer tasques de salvament a platges i piscines, el perfil de treballador ja no podia ser el d’algú que fa de socorrista com qui fa qualsevol altra feina: el socorrista esdevenia un professional qualificat i això passava a tenir un impacte en l’oferta de professionals. Els empresaris, des de llavors, han lluitat perquè l’administració concedís moratòries a les multes per l’incompliment de la normativa i poder seguir contractant treballadors poc qualificats i per tant més barats.

De tota la costa catalana, ens explica el socorrista i sindicalista Salvador Zettleman, només a Barcelona les condicions es poden considerar adequades, i això ha estat, segons ell, perquè la plantilla a les platges de la capital és d’un centenar de socorristes dels quals una vuitantena estan sindicats. A la resta de platges no hi ha capacitat per pressionar les empreses i els ajuntaments. Paral·lelament, des d’AECSA, el seu president Albert Calabuig, culpa les administracions locals, que no posen prou diners en els concursos.

Què vol dir, segons Zettleman, condicions precàries en la seva professió? Deu hores seguides sota el sol, amb poca protecció contra els raigs del sol i asseguts a cadires que no protegeixen de les inclemències del temps, en una temporada llarga que comença sota les pluges de Setmana Santa, passa onades de calor al juliol i agost i finalitza amb els vents d’octubre. Pocs descansos i salaris sovint per sota dels convenis sectorials. A Barcelona, en canvi, els salaris són més alts, les jornades més curtes i les hores de vigilància a la cadira s’alternen amb les tasques a cobert, a les garites. I en conseqüència hi ha cues per poder entrar a treballar de socorrista.

Les causes i les accions

La dirigent de la UGT Núria Gilgado atribueix l’estancament, quan no l’empitjorament de la situació, a les dues reformes laborals, de 2010 i 2012, que van ser un míssil en la línia de flotació de l’estabilitat laboral a Espanya. El que denuncia Zettleman de la majoria d’empreses de socorrisme, que ofereixen contractes per sota del conveni sectorial, ve, segons explica Gilgado, de la darrera reforma, amb la que els convenis d’empresa passaven a tenir prioritat aplicativa. Com a resposta, el sindicat majoritari ha anat fent denúncies a la inspecció de treball, tot i que la llei no els ajuda, i és per això que demanen la derogació de les dues reformes.

La CGT, en canvi, critica els pactes dels dos grans sindicats amb patronal i Govern i clama, conscient de les dificultats, per una solidaritat més forta entre els treballadors. “Tu imagina’t que hi hagués una vaga de l’hosteleria. Encara que fos breu. Imagina’t que tanquessin tots els bars de Barcelona només un dia…”, diu Cristina Grau. De nou, el problema de la unió en un sector precari on el treballador no sap on serà l’endemà.