Espanya és un estat de gairebé 47 milions d'habitants en què polítics i mitjans de comunicació anomenen "problema" a la presència de 12.303 menors migrants que han arribat sols al país. Són coneguts -estigmatitzats, segons ha reconegut fins i tot el Ministeri de l'Interior- sota les sigles MENA (menors estrangers no acompanyats) i representen un 0,2% de la població, segons l'última xifra de xavals migrants que estan sota el sistema de tutela les comunitats autònomes que li consta al Ministeri, que insisteix que no són xifres reals a causa de la descoordinació regional. Poden ser fins i tot menys, perquè molts van d'una regió a una altra sense avisar ningú, tot i que també hi ha un gran nombre que mai va passar pel sistema de protecció i no figuren en cap cens.

Són pocs. Molt pocs, en realitat, tot i que ara són bastants més que a principis dels 90, quan el fenomen va començar a sorprendre les administracions sense que això suposés prendre mesures efectives encaminades a la integració i l'acollida, segons fa anys que denuncien nombroses organitzacions no governamentals que els assisteixen, entre elles, Unicef a un informe d'aquest any.

La manca de recursos, ja siguin humans o d'infraestructures, per acollir aquests menors, unit a l'arrelada desconfiança social cap a aquest col·lectiu ha donat lloc a protestes veïnals cada vegada que s'ha insinuat la possibilitat d'obrir un centre d'acollida en diferents localitats , ja sigui a Andalusia, Madrid, València o Catalunya. Però el nombre de menors que arriben continua augmentant i, a falta de bones condicions i una tutela efectiva per part de les comunitats autònomes, molts d'ells acaben abandonant els massificats i conflictius centres sense que ningú es preocupi de buscar-los.

Escenes com les concentracions ultres contra els menors acollits al centre del Masnou, al Maresme, que es va saldar amb quatre ferits, entre ells diversos menors tutelats, donen una idea de les perilloses conseqüències del que les organitzacions atribueixen a un abandonament institucional. Això, expliquen, genera el caldo de cultiu perfecte perquè la societat prengui una part (la del menor que delinqueix) pel tot (la majoria de xavals que aconsegueix integrar-se).

Tot això en un context polític en què l'extrema dreta ha arribat a les institucions per legitimar i encoratjar les idees xenòfobes que habiten en part de la societat espanyola, encara que això pugui constituir un delicte d'odi, com ha passat després dels incidents en el Masnou, pels quals Vox s'ha mostrat "ogullós".

"En el cas del Masnou es pot dir que hi ha hagut una agressió sexual protagonitzada per un d'aquests menors que ha donat lloc a aquests episodis", exposa Imanol Zubero, doctor en Sociologia i professor titular a la Universitat del País Basc. "Però és un. Vivim agressions sexuals cada dia, fins i tot en el si de les pròpies famílies catòliques tradicionals, i ningú enfoca la por cap aquí", argumenta. Per a aquest sociòleg, "hi ha un problema social d'integració i un altre institucional d'acollida. Es pot mantenir sota control sense que donin lloc a aquestes situacions, però aquí és important el lideratge institucional i social", prossegueix.

Doble estigma: adolescent i estranger

"A aquests joves els creuen dos prejudicis que els fan molt difícil presentar-se en societat", opina Zubero. "D'una banda, el d'adolescent, un dels grans pànics morals clàssics de la sociologia. Sempre se'ls percep en grup, com a amenaça que cal vigilar", resumeix. "Si a això li afegeixes que són estrangers, generalment del Magreb, el nostre migrant monstre per definició, i sense referents familiars, es converteixen fàcilment en carn de por social", afegeix el sociòleg, que recorda que aquest col·lectiu és molt heterogeni i complicat de analitzar.

"Arriben amb un capital cultural d'origen fort, de tradició islàmica religiosa, de zones rurals o de perifèries deprimides. Aquí els neguem el seu capital cultural d'origen. Els demanem que siguin com nosaltres però després no acceptem que siguin com nosaltres, perquè el nostre imaginari diu que són aliens, que venen a treure'ns alguna cosa ", prossegueix Zubero. Això, explica, genera en ells un desarrelament enorme que, de vegades, deriva en problemes de convivència o alguna cosa més greu, tot i que remarca que en la majoria de casos s'aconsegueix una convivència estable.

Rumors sobre agressions sexuals

Però, a jutjar per les notícies i les declaracions d'alguns polítics, es diria que aquest col·lectiu de xavals són responsables de gran part dels índexs de criminalitat del país. "Sempre han estat un col·lectiu criminalitzat, assenyalat i estigmatitzat. Això no és nou", apunta Lourdes Reyzábal, presidenta de la Fundació Raíces, que treballa en la inserció social dels menors migrants sols a Madrid. "El que sí és cert és que, des de fa alguns mesos, estan apareixent una gran quantitat de rumors, notícies falses en les quals se'ls acusa de crims, sobretot d'agressions sexuals en grup, que no tenen res a veure amb ells. sembla una cosa clarament orquestrada", afegeix. Per a Reyzábal, hi ha una nova onada de "criminalització que està sent molt grollera" i, pel que sembla, efectiva, localitzada en "punts estratègics com Madrid, Catalunya o Andalusia" i en la qual sempre es necessita una nacionalitat: la marroquina.

Reyzábal es refereix, per exemple, a la recent notícia falsa difosa en xarxes en què s'assegurava que els violadors de la coneguda com a manada de Manresa eren menors marroquins tutelats. Fins i tot es va utilitzar una fotografia per il·lustrar la mentida amb les cares de diversos joves del Sàhara ocupat pel Marroc que, en realitat, van morir en un naufragi el passat mes quan intentaven arribar a les Canàries en pastera, tal com va explicar Públic.

Realment, els violadors de Manresa no són menors tutelats ni són marroquins. Són tres espanyols, tres cubans i un argentí. Tots majors d'edat. El rumor va ser difós per comptes en xarxes associades a l'extrema dreta i replicades per nombrosos brossa. Fins i tot per membres de Vox, com el diputat Ignacio Garriga, que ni tan sols ha esborrat el missatge a Twitter en què mentia obertament en afirmar que els agressors eren menors estrangers no acompanyats. "El problema és que és molt difícil desactivar la mentida una vegada que ha corregut", opina Reyzábal.

També s'han utilitzat imatges d'agressions brutals comeses en altres països per il·lustrar casos que sí són certes. Normalment, aquests rumors van acompanyats de proclames racistes que exigeixen la devolució de tots els menors migrants al seu país. És el que va succeir recentment amb el cas d'una agressió sexual a Canet de Mar. Allà, una jove va ser violada suposadament per un menor tutelat d'origen magrebí mentre un altre ho gravava amb el mòbil, però el vídeo difós a xarxes corresponia a un enregistrament realitzat a la Xina.

En el punt de mira de Vox

El líder de Vox, Santiago Abascal, no va deixar passar l'oportunitat per prendre la part pel tot amb aquest cas i acompanyar-lo amb xifres manipulades per deixar clar que la majoria dels violadors de les rajades de les que es té constància són estrangers.

Per a això va citar un article d'El Mundo que al·ludia a dos estudis sobre agressions sexuals. Un de Feminicidio.net, que recopila els casos de les 125 agressions sexuals en grup de les que es té constància des de 2016, encara que no proporciona dades per nacionalitat dels agressors. L'altre és de la Universitat Autònoma de Madrid, amb dades de 2010, en el qual s'afirmava que el 30% dels agressors sexuals en grup eren espanyols. Això va donar lloc al fet que es difongués que el 70% dels violadors en manada eren migrants, cosa que va ser desmentit en un article de Maldita.es.

Graciela Atencio, directora de Feminicidio.net, assegura que sí que han detectat en el seu estudi una "incidència alta" d'agressors estrangers, tot i que insisteix que la gran majoria dels que hi ha constància són espanyols i que no cal identificar necessàriament estranger amb migrant, "també hi ha casos de turistes que han participat en violacions", especifica.

Pel que fa a les agressions comeses per menors tutelats, Atencio afirma que són una petita part de les agressions grupals comeses per menors des 2016, un 25%, aproximadament. "L'únic perfil dels components de les rajades que pot esbossar és d'home, de múltiples nacionalitats, edats i classe social", assevera.

Por per justificar l'odi

"Està clar que, si se li fa pensar a l'opinió pública que els menors marroquins són violadors, es pot justificar el disseny de polítiques més discriminatòries encara que les actuals", adverteix Reyzábal, que remarca que no hi ha xifres que avalin aquesta deriva criminalitzadora. Curiosament, una de les exigència de Vox en les seves negociacions per formar governs amb PP i Ciutadans en diferents ciutats i comunitats autònomes és la repatriació als seus països dels menors migrants, als que acusen obertament de ser delinqüents mantinguts amb diners públics.

Ni el Ministeri de l'Interior ni la policia han pogut facilitar dades de delictes comesos per menors migrants tutelats. Tan sols els Mossos d'Esquadra han tingut un xifra que, a més, desmunta el mite que els joves marroquins són delinqüents per definició. Segons informa El Periódico, des del gener del 2015 fins al 2018, van arribar a Catalunya 5.622 menors sense familiars. Només el 18% d'ells ha comès algun tipus de delicte.

Però aquesta absència de dades no ha evitat que, dilluns passat el centre d'acollida d'Hortaleza, a Madrid, es fes de dia amb pancartes col·locades pel grup neonazi Llar Social que alertaven davant els "perillosos menes" que hi resideixen. "Els nens ens han explicat que, durant la nit, van rebre insults de persones. No sabien què els deien però tenien clar que no els volien allà", reconeix Reyzábal, que no nega que hi hagi casos de menors que "es fiquin en embolics" .

"A Hortaleza, com en la major part del país, aquests nois pateixen una desprotecció i un abandó que els deixa en l'absoluta indigència", explica. "Els xavals venen a la fundació a dir-nos que no tenen ni roba interior neta, que no poden canviar-se de calçotets ni mitjons i que fan pudor. Si no els garantim serveis bàsics ni formació ni tutor ni representant legal, què podem esperar que passi amb ells?", es pregunta.

Melilla, el precedent de la criminalització

Però per parlar de menors migrants cal parlar necessàriament de Melilla, on n'hi ha registrats 1.067. Només per darrere de Catalunya (amb 1.938) i Andalusia (amb 5.183), la ciutat autònoma és tradicionalment una de les portes d'entrada, sobretot de marroquins, la nacionalitat més nombrosa a Espanya.

Dues dècades interrompudes de governs del PP i centenars de milions d'euros dedicats suposadament a l'atenció d'aquests xavals han convertit la ciutat en punta de llança de la guerra contra ells. Allà es parla de menes diàriament, sobretot, dels seus suposats delictes, encara que molt poc de la lamentable situació en què són acollits, tot i que els fons per a ells mai han deixat de créixer.

Si es fa una ullada al poc que se sap sobre La Puríssima, el centre de menors més gran d'Espanya, no és difícil entendre per què molts d'aquests adolescents decideixen viure al carrer després de passar per allí. Les males condicions, l'amuntegament i nombroses denúncies de maltractaments, unit a les seves aspiracions d'arribar més cap al nord d'Europa, els porten a viure als carrers, esperant el ferri que els serveixi per creuar el mar fins a la Península.

Per a l'Administració de Melilla, delinqüència i menors migrants sempre han estat sinònims. I, d'aquí a la persecució violenta per part de grupuscles socials, hi va haver un petit però perillós pas que ara sembla estendre a la resta del país.

"Uns són herois i sobreviuen al maltractament institucional i aconsegueixen fer-se un futur. Altres no aguanten aquest maltractament, aquestes mancances, les agressions en centres i acaben enganxats al dissolvent i es queden tot el dia al parc sense fer res o ficant-se en embolics. Què passaria amb qualsevol adolescent espanyol en aquesta situació? ", reflexiona Reyzábal.

Per al sociòleg Zubero, els menors migrants "fan el que poden", que segons ell, és un "esforç molt gran per integrar-se o complir les seves expectatives". Però insisteix que cal pensar que són xavals desarrelats, amb una història migratòria a coll normalment tràgica i que, en arribar, "són rebuts com a criminals" als quals se'ls retreu que no volen integrar-se. "La seva responsabilitat en la integració és limitada. Falta posar-nos una mica en la seva pell", conclou.