Pressupostos escarransits, menys sales de cinema i menys espectadors que van a veure pel·lícules en català. Aquests són només tres dels esculls que han de superar els professionals del cinema per tirar endavant les seves produccions en català. A Catalunya només queden 137 cinemes, això vol dir que nou de cada deu municipis no tenen una oferta de cinema regular (i la majoria de pantalles es troben concentrades a Barcelona). Aquesta dada es desprèn de l’estudi Estudi sobre l'exhibició cinematogràfica i l'accés del públic a la producció catalana i al cinema en català, realitzat per Francesc Vilallonga, de la Universitat Ramon Llull, per encàrrec de l’Acadèmia del Cinema Català.

El contingut d’aquest informe revela que les produccions audiovisuals catalanes no passen pel seu millor moment. Per exemple, el nombre d'espectadors de pel·lícules en català ha caigut fins un 2,13% del total el 2018. La producció catalana respecte del total estatal, que havia arribat a ser el 48% el 2010, ha baixat fins al 30%. I pel que fa a la quota de pantalla de la producció catalana ha baixat fins al 5,3% del total d'espectadors de cinema, un mínim històric que perjudica als professionals del sector.

“Amb l’aparició de les plataformes, la caiguda de la taxa, uns pressupostos prorrogats i que el govern ha impedit que TV3 segueixi sent una locomotora de creació, la producció audiovisual a Catalunya s’ha aturat. I faig una acusació directa: els nostres governs i les nostres institucions han renunciat a tenir un audiovisual propi, hem perdut el català en l’audiovisual”, assegura a Públic Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català.

“La situació només es pot solventar de dues maneres: una aportació de pressupost finalista a TV3, que només serveixi per produir ficció, documentals, animació… I dotar de diners al Departament de Cultura perquè poguem serguir produint i sortir de la cua de producció”, afegeix Passola, que considera “rídicul” el pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat. “La professió està rebotada, estem quedant enrere. En una ciutat on es fa el MWC, en què hi ha totes les start ups i que a través dels mòbils es vehicula l’audiovisual i un relat propi, hi han renunciat. És veritat que aquest país està rebent molta llenya, però no estan prioritzant la cultura, i la cultura és allò que ensenyem al món”, alerta la directora de cinema.

En aquest sentit, el productor i director Lluís Miñarro assenyala que “la cinematografia catalana està estancada. Hi ha altres comunitats que estan agafant protagonisme i que tenen més recursos com a Galicia, on la Xunta pot destinar 300.000 euros a una pel·lícula. Cada vegada és més difícil. Porto 30 anys fent cinema, i ara costa molt”.

Autocensura del català

L’estudi de Vilallonga també recull les reflexions de 10 agents professionals del sector del cinema, i destaca la percepció que produir en català resta competitivitat. El nombre de pel·lícules rodades en català, que el 2013 representava un terç del total, el 2018 ha baixat al 22%. Les pel·lícules amb producció catalana que trien el castellà o l'anglès com a llengua original cada vegada són més.

“Acabo d’estrenar Love Me Not, parla del tema de Babel, defensa la diversitat i està rodada en català castellà i anglès, però com que figura com a versió original catalana, a l’hora d’estrenar a Espanya la resposta ha estat no. A Madrid només és al Círculo de Bellas Artes, a València no s’ha estrenat… Fer una pel·lícula en llengua catalana et resta possibilitats amb els exhibidors, i això es un fre a l’hora de distribució. A Madrid no en volen de pel·lícules en català. El problema és l'enfonsament del finançament català i la desaparició de les ajudes estatals per rodar en llengües cooficials”, argumenta Lluís Miñarro.

Per la seva banda, Isona Passona lamenta que hi hagi cineastes que vegin el català com un greuge. “Ens estem fent molta autocensura. Les plataformes mai pregunten per la llengua. Mira l’exemple de Merlí, quan una sèrie és bona és bona, o Börgen, ens estem fent autocensura a tots nivells, i és ridícul”, comenta la responsable de l’Acadèmia del Cinema Català.

En definitiva, del citat estudi es desprèn que la impugnació de la taxa de l'audiovisual pel Tribunal Constitucional i la retallada en pressupostos culturals i subvencions manifesten que no hi ha una clara voluntat per finançar projectes cinematogràfics i que la producció audiovisual a Catalunya està a anys llum d’aconseguir el suport i l’empenta que té a França, per no anar gaire més lluny.