Respectava profundament el lloc on treballava i alhora el sabia interpretar amb un llenguatge nou sense trair-ne l’essència. Així era la manera de fer de l’arquitecte Enric Miralles, mort prematurament l’any 2000 quan preparava l’escenografia de l’òpera Don Quixot a Barcelona amb la Fura dels Baus. Per commemorar l’efemèride, la Fundació Enric Miralles ha treballat conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (Etsab), el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT. D’aquesta col·laboració n’han sortit una bona colla d’actes que inclouen exposicions, conferències, tallers i activitats diverses que comparteixen un mateix objectiu: homenatjar Enric Miralles abordant els seus diversos vessants creatius. I això vol dir reivindicant-lo com a arquitecte, com a dissenyador, com a fotògraf i també com a professor.

Els comissaris de tot plegat són els arquitectes Joan Roig i Benedetta Tagliabue, tots dos molt vinculats a Enric Miralles. El vessant del Miralles dissenyador es presentarà al Museu del Disseny de Barcelona. Allà es podrà visitar Miralles: Perpetuum Mobile, una mostra inèdita sobre el mobiliari dissenyat per ell i que aplega les taules Inestable, Dolmen, Troncs i Tropical, la prestatgeria Lelukaappi –inspirada en l’obra de l’arquitecte Alvar Aalto–, i cadires i punts de llum. A més, durant l’estudi dels arxius de Miralles Tagliabue EMBT va sortir a la llum un dibuix original d’una taula, batejada com a Mistery, que mai es va arribar a realitzar, i que l’American Hardwood Export Council (AHEC) i Miralles Tagliabue EMBT han decidit fabricar per primera vegada. La mostra es completa amb plànols, dibuixos i croquis inèdits del procés creatiu d’aquestes peces.

El programa de l’homenatge a Enric Miralles s’escampa per espais representatius de la ciutat de Barcelona, començant pel Saló del Tinell, espai que també va ser triat el 1956 per allotjar la primera retrospectiva d’Antoni Gaudí. Al Saló del Tinell es pot visitar fins al 20 de juny la mostra A quarts de quatre, un muntatge que se centra en el Miralles arquitecte i s’articula a través de quatre de les seves obres més representatives: el Parlament d’Escòcia, a Edimburg; el Cementiri d’Igualada; el Mercat de Santa Caterina, a Barcelona; i el Palau d’Esports d’Osca.

Un altre punt neuràlgic d’aquestes activitats dedicades a l’arquitecte és el Centre d’Arts Santa Mònica, on es pot visitar Miralles: Photos & Collages, una mostra que presenta part de la documentació fotogràfica de la vida i obra d’Enric Miralles. Fotografies fetes per ell mateix que recorren la seva vida professional, però també la personal. De manera inèdita, i expressament per a l’ocasió, s’hi poden veure collages fotogràfics provinents del seu arxiu privat.
Per la seva banda, la Fundació Enric Miralles, dedicada a vetllar pel llegat de l’arquitecte, aborda el vessant més íntim amb Miralles: To be continued..., una mostra que recorre el llegat que Miralles va deixar al seu estudi i com aquest ha marcat la trajectòria de Miralles Tagliabue EMBT al llarg d’aquests 20 anys. S’hi poden veure maquetes, esbossos, fotografies, correspondències, collages i projeccions. Aquest "circuit Miralles" ofereix també xerrades i debats, l’agenda dels quals es pot consultar a la pàgina web de la Fundació Enric Miralles.

Trajectòria internacional

Miralles es va formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (Etsab). El 1985 va començar la seva trajectòria independent, i en la seva primera etapa, amb l’arquitecta Carme Pinós, va crear alguna de les seves obres més evocadores, com el Cementiri d’Igualada. El 1993 va crear l’estudi EMBT amb Benedetta Tagliabue; junts van tirar endavant grans projectes, com la remodelació del Mercat de Santa Caterina o el nou Parlament d’Escòcia. "Era un arquitecte d’una època en què els arquitectes es dedicaven al lloc on vivien, perquè l’arquitectura era més física i més vinculada als llocs. Però just l’Enric va ser un dels primers arquitectes que va començar a treballar a fora; ho va fer al Japó, va fer edificis importants a Holanda, a Escòcia, a molts llocs del món. També viatjava per ensenyar als Estats Units i a Alemanya, però el seu estudi creatiu sempre va estar a Barcelona", recorda Tagliabue.

Arquitecte de gran inventiva i llenguatge exuberant, Enric Miralles gaudia de la docència i va ser professor i catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona Etsab; director i professor de les classes magistrals al Städleschule de Frankfurt-am-Main des del 1990, i professor a la Universitat de Harvard, a la Càtedra Kenzo Tange, des del 1992, entre altres.

Al llarg de la seva trajectòria va merèixer diversos premis, com el Premi Nacional d’Arquitectura, concedit pel Ministeri de Cultura el 1995, o el Lleó d’Or a la Biennal d’Arquitectura de Venècia, el 1995. "L’Enric no només era inventor, era delicat, era culte, era generós... En fi... tenia la complexitat d’un bon arquitecte i d’una magnífica persona", apunta Benedetta Tagliabue. Per mantenir viva la seva manera de treballar i de veure el món, la Fundació Enric Miralles segueix treballant perquè la flama d’aquest visionari no s’apagui. Com subratlla Tagliabue, aquest homenatge "no només vol recordar la figura humana i professional d’Enric Miralles, sinó també mantenir viu l’esperit del visionari, de l’experimentalista, com a forma de treballar i de veure el món. I deixar el seu llegat també per a les futures generacions".