Público
Público

Maio: "Hi ha poques referents lesbianes masculines, a mi em falta una 'marimacho' a l'escenari"

Maio
La cantant Maio al Palau Robert. Público

Maio Serrasolsas (Barcelona, 1998) és cantant i compositora. Conversem amb ella en un dels despatxos del Palau Robert, en el marc del cicle d'entrevistes "En català, molt per llegir, molt per escoltar, molt per gaudir", una iniciativa realitzada per Públic amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

En el teu primer disc, 'Des dels marges', barreges català i castellà. De què depèn?

Venia de fer cançons d'autora durant deu anys en castellà. Em vaig adonar que estava escrivint lletres per a persones que estimo molt i que en el meu entorn proper es parla ben poc el català, perquè són persones migrants o que venen d'Andalusia, del País Basc… i volia regalar-les directament perquè les entenguessin. No hi havia un anhel de publicar-les. Des dels marges és l'impàs entre la cançó d'autor i una cosa més produïda i professional.

Parlant de la cançó d'autor, amb la teva germana Júlia, teníeu el grup d'Akelarre, on cantàveu en castellà. Aquest canvi és perquè abans era una cosa menys professional i ara sí?

Per a mi era una cosa entre amigues. Ens sortien mil bolos a Saragossa, al País Basc o a Madrid. Sempre anàvem donant voltes per la península i no em plantejava la idea de portar la música en català. Prioritzava molt que s'entengués el discurs, perquè musicalment no era maco. No he anat mai a fer classes de guitarra.

Fa anys es va fer molt viral la cançó 'No somos amigas, nos comemos el coño'.

Realment es diu Libremente juntas, però Forocoches va fer de les seves. La meva germana i jo vam fer aquesta cançó amb 14 o 15 anys i la vam publicar al nostre canal de YouTube, que tenia 72 visites mensuals. Era una cançó d'humor, política, de com explicar-li a la meva àvia en forma de monòleg que no soc heterosexual. 

"M'inventava els meus referents, que la Bebe o la Beth eren lesbianes i no ho eren"

Aleshores va venir Forocoches, va agafar l'enllaç i va fer una pregunta: "¿os follaríais a este par de bolleras teenagers?". Centenars i centenars de comentaris de com ens violarien. Anàvem a l'institut quan va passar tot això. Van publicar el vídeo en un altre canal de YouTube i van canviar el nom. Va ser la primera expressió gran i catàrtica de lesbofòbia de les nostres vides. Ens vam assessorar amb una advocada, la Laia Serra.

Potser arran de tot això, a mesura que has crescut i has tret més música, has volgut abanderar-te en contra d'aquesta lesbofòbia.

Clar, és el que m'és quotidià. La Jimena Amarillo deia en una entrevista que no és que faci música per a lesbianes, però quan alguna cosa et travessa, escrius des d'allà.

També hi ha dualitat d'etiquetar-se i fer-ho visible o no. A un heterosexual no li preguntaràs mai si fa música per heterosexuals.

Clar, però jo crec que sí que s'ha de reivindicar. Hi ha molt debat al voltant de si les etiquetes són necessàries o no, però si no ho fas, es dona per suposat que formes part d'una norma. Fins que no es demostra el contrari, durant la infància ets hetero. Recordo estar fent la part final de la cançó Progresso adequadament i jo volia dir "ella ho fa fàcil per fer-ho bonic", perquè volia explicitar que era ella. De petita no vaig tenir això i m'hauria fet molta il·lusió. M'inventava els meus referents, que la Bebe o la Beth eren lesbianes i no ho eren.

Aleshores tu ets una referent?

Sí, però n'hi ha moltes més. El que sí que passa és que hi ha poques referents lesbianes masculines. A mi em falta una marimacho en un escenari i no la trobo.

Parlant de 'Progresso adequadament', hi ha un fragment que diu: "per sort o desgràcia anem aprenent a base de prova i error, i brindo amb les cures i em beso amb els dubtes". A banda que és una frase i videoclip amb missatges molt potents, quines són aquestes proves i errors que t'has trobat en la teva carrera musical?

No diria mai error. Fins i tot en el fet d'estimar és un aprenentatge. Potser una de les coses que m'agradaria haver fet diferent és haver trucat més portes a l'hora de demanar diners i no precaritzar el meu entorn a l'hora de fer videoclips. Quan comences ets ultraprecària, jo ho segueixo sent. Hi ha gent que per xarxes aparenta que està muntada en el dòlar i realment no ho està. Les Tribade diuen que la gent es pensa que tocar al Viña Rock significa forrar-se i res a veure. M'agradaria haver pagat més a la gent per fer feina que semblava que tingués diners i ha sigut molt precària.

No crec que t'hagis de culpabilitzar.

És el que jo hagués fet diferent, però no tinc les eines. Al final tu també t'has precaritzat i has tocat per un entrepà molts cops.

Tens una cançó que es diu 'Precari-eté' que parla d'això, però amb un toc d'humor i és més festiva.

Sí, però el que t'ha passat a tu no vols generar-ho al teu voltant. Precari-eté està basada en fets reals i escrita a l'Empordà. És una cançó d'estiu que va sortir al setembre. Això no passa mai, només si estàs treballant al xiringuito i empalmes amb el camp de pomes i no tens temps.

"Hi ha gent que per xarxes aparenta que està muntada en el dòlar i realment no ho està"

Reprenent el fragment d'abans, amb quins dubtes t'has trobat?

Sincerament, m'he trobat dubtes amb el tema de la llengua. Hi ha molta gent que m'ha dit que hauria d'escriure sempre en català i altres que em diuen que m'estic tancant portes per barrejar. Amb Akelarre ens escoltava gent de Mèxic o Argentina, potser perquè cantàvem en castellà. Però després veus com Zoo o La Pegatina omplen a tot arreu, fan gira a Alemanya i ho rebenten. M'he trobat amb aquest dubte perquè la gent ha opinat moltíssim, també quan no ho he demanat.

La qüestió és mantenir-se fidel i fer el que un sent en cada moment.

Sí, crec que amb el nou disc he fet el que m'ha donat la gana.

Ens en podries fer cinc cèntims?

Sí, són 8 cançons en català i 2 en castellà. Aquestes dues han estat molt simbòliques, perquè una d'elles és per al meu avi.

També has dedicat moltes cançons en aquest disc.

Sí, moltes. Si no, no sé com fer-ho. Si no les dedico a persones, me les dedico a mi. Fins i tot en cançons més generals com la de Miralls, que parla de violència estètica, també les escric per a les meves col·legues que van al metge per un esquinç i li diuen que és perquè està grassa o a la marica amb ploma que rep una pallissa al metro. Són germanetes també.

A vegades no és una persona concreta, sinó allò que han viscut.

Se'm faria estrany escriure sobre coses que no em passen o que no passen al meu voltant. Tenim una responsabilitat molt gran com a cantants de ser un altaveu, però s'ha de vigilar amb no reapropiar-se de coses que no et travessen. A vegades s'ha de fer un pas al costat i que programin artistes migrants, perquè hi ha un total de zero persones racialitzades als festivals.

A banda de ser un espai on poder expressar els teus pensaments i emocions, també utilitzes la música com una eina política. Quines són les teves banderes?

Ahir ho parlava amb una col·lega que deia: "antes de lesbiana soy andaluza", perquè és d'on rep més violències en la seva vida quotidiana. Igual que hi ha persones racialitzades que diuen: "soc negra abans que dona". Jo em sento molt més còmoda en espais LGTB, que en espais feministes en general. Alguns feminismes són transexcloents i jo no vull ser-hi. Les meves banderes són el transfeminisme, lo bollero i l'antiespecisme.

Tot i que fluctues entre les cançons d'autoria i ritmes més pop, t'identifiques amb algun gènere en concret?

En una entrevista em van dir que feia pop urbà. Crec que m'encaixa.

Hi ha molta gent que s'hi identifica, però d'altres no entenen què engloba.

Què vol dir urbà? Boom bap? Les pintes? No ho sé. Molta gent té poca calle. Durant molt temps s'ha vist així. Per a mi l'urbà era el rap, el hip hop. Persones que feien trap ara fan pop. La cançó de Supermercat de Lil Dami ho és.

A qui li ensenyes les teves lletres?

A les meves germanetes de sang, en Pau i la Júlia. Normalment quedem i els hi ensenyo. Amb en Pau hem tingut cites per aconsellar-me. També les ensenyo a les persones amb què visc, a la mama, a la Gemma Polo, la Carla Collado o la Ven'nus.

Se n'ha parlat molt de la xarxa d'artistes que s'està creant.

És preciosa. Ens hem fet amigues. Són guais les trucadetes, les cites, els lios i tot plegat.

*Aquí puedes leer la entrevista a Maio en castellano.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?