Opinión · Fora de joc
Franquisme i Constitució
Publicidad
Tot sovint acostumem a fixar les dates dels grans esdeveniments històrics amb el número del dia i la lletra del mes lligada amb un guió. Del període de la Transició política espanyola, més enllà del 20-N, hi ha una data clau i, en aquest sentit, històrica: el 15-J, el dia que es van celebrar les primeres eleccions generals després de la mort de Franco, avui fa 34 anys. Per cert, també era un dimecres.
Malgrat que van ser unes eleccions no democràtiques, gestionades pels hereus del franquisme i sense dades oficials, els seus resultats, contra pronòstic, van convertir les Corts en constituents i va permetre a Catalunya recuperar l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat. Tanmateix, quan l’any 2000 Felipe González va dir en una entrevista amb un diari mexicà que “si hagués estat per Adolfo Suárez no s’hauria fet la Constitució. L’Adolfo és molt amic meu però ell no volia fer la Constitució”, 40 exministres de la UCD, esperonats pel PP, van signar un manifest posant a caldo l’expresident
socialista.
L’argument principal d’aquells que en el seu dia no van dubtar a apunyalar (políticament) per l’esquena Adolfo Suárez, era que en la propaganda electoral parlaven de reformar la Constitució. Ara, 34 anys després, Gonzalo Anes ens explica, sense embuts, el que entenien per Constitució: “La Constitució era el Fur dels espanyols. És un document constitucional, però sense arrel democràtica”.
Publicidad
Així, doncs, el que volien era reformar el franquisme, no construir un estat democràtic. La mateixa Llei per a la Reforma Política, aprovada en el referèndum del 15 de desembre del 1976 i que tenia el rang de vuitena llei fonamental del franquisme, establia en l’article tercer els mecanismes per procedir a la reforma
constitucional.
El caràcter constitucional de les lleis franquistes pot ser acceptat per la Real Academia de la Historia o de la Lengua, però de cap manera ho pot ser per una cultura política liberal i democràtica, fonamentada en la Constitució del 1978, que va significar una ruptura total i absoluta, des de la naturalesa juridico-política, amb la dictadura franquista.
Publicidad
Lo + visto
- 01 Qué es el estoicismo, la filosofía que se ha vuelto a poner de moda
- 02 Jamones ibéricos, iPhones y unos 6.900 euros en sábanas de lujo: estas son las deudas de las exmonjas de Belorado
- 03 Clara Ramas, filósofa: "La izquierda debe decir sin miedo que va a abolir el trabajo, como Milei habla de destruir el Estado"
- 04 La Pasionaria y Clara Campoamor no estarán en el Congreso (por ahora): encalla la negociación entre PP, PSOE y Sumar
- 05 Robles dice que el juez Peinado sabía "perfectamente" que Begoña Gómez no estaba informada
- 06 Reforma fiscal, 24 semanas de permisos retribuidos y vivienda: Sumar se vuelca en la negociación de los Presupuestos
- 07 Francia aguanta el aliento: el país vota en un plebiscito sobre la ultraderecha
- 08 La visita de Orbán a Moscú desata la ira de Bruselas y Putin se marca otro tanto en su pugna con la OTAN y la UE
- 09 Desmontando la teoría de anidación de los dinosaurios
- 10 REDOnsella, el nuevo 'Amazon rural' de los pueblos