BARCELONA.- El Govern de la Generalitat farà enguany una inversió de gairebé 10 milions d'euros, segons recull el projecte de pressupostos de 2017, en les cinc pistes d'esquí adquirides, a través de Ferrocarrils (FGC), a tenidors privats després de fer fallida i que generen dèficits milionaris any rere any a les arques públiques. Un cas a part és l'estació de Boí-Taüll, capitalitzada a través de l'empresa pública Avançsa. En menys d'una dècada, segons s'extreu dels informes anuals de FGC, les pèrdues de les cinc estacions adquirides per l'Administració catalana (Vall de Núria, La Molina, Espot, Port Ainé i Vallter 2000) ascendeixen a més de 60 milions d'euros, ja que des de l'any 2007 s'han comptabilitzat dèficits de quatre milions fins arribar als més de vuit registrats l'any 2015 -la darrera temporada de la que consten dades oficials. Vall de Núria i La Molina són les que més dèficit registren i no baixen dels dos milions anuals en tots aquest temps.

Tot i que l'activitat és clarament deficitària, la Generalitat segueix assumint els deutes de les pistes absorbides com a públiques i augmentant les inversions per mantenir-les. En el darrer comunicat de FGC, es reconeixia que aquest 2017 es destinaran 2,1 milions per les pistes d'Espot i Port Ainé (ambdues de la comarca del Pallars Sobirà i a només 50km de distància), amb un augment de 900.000 euros respecte 2016. El president de FGC, Enric Ticó, reconeix que “les pistes encara són deficitàries” i apunta: “per això es van traspassar a Ferrocarrils”. Certament, les úniques pistes d'esquí alpí que es mantenen en mans privades són les que tenen una balança positiva: Baqueira-Beret, Masella i Port del Comte.

Porta oberta a la col·laboració público-privada

Segons Ticó, el dèficit de les estacions públiques s'ha reduït en un 40% els darrers tres anys, tot i que l'última dada publicada  data del 2015 i mostra una reducció de menys d'un milió d'euros respecte l'any anterior (de 9,01 milions el 2014 a 8,08 de dèficit l'any 2015). “El nostre principal objectiu és donar oxigen a les estacions perquè puguin continuar obertes. El segon és fer-les sostenibles econòmicament. Això ho hem aconseguit parcialment perquè estem reduint el dèficit”. Tot i això, aquesta reducció és discutible ja que l'Administració s'està plantejant obrir la porta a l'entrada d'inversors privats dins les públiques: “estem disposats a algun tipus de col·laboració público-privada per millorar el rendiment”.

La delegada del Govern a l'Alt Pirineu i Aran, Rosa Amorós, considera que “la millor opció seria que les pistes d’esquí fossin de titularitat pública però amb gestió privada. La inversió en infraestructura hauria de ser realitzada pel Govern i el manteniment, activitats, contractació del personal, etc. a càrrec de l’empresa privada”. D'aquesta manera, “a mesura que l’empresa privada obtingui guanys hauria de pactar-se un retorn econòmic anual, per exemple, al Govern”.

Per a la delegada del Govern a l'Alt Pirineu i Aran, "la millor opció seria que les pistes d’esquí fossin de titularitat pública però amb gestió privada"

La inversió de les pistes, com reconeixen des del sector, està subjecte a uns costos energètics cada vegada més alts i uns recursos naturals més limitats ja que els períodes de neu són més inestables i breus amb el pas dels anys. Això fa que la despesa en cànons de neu artificial sigui més necessària per mantenir les pistes obertes. La inversió més alta dels pressupostos de 2017 és, per exemple, la dedicada a la neu artificial de La Molina: més d'un milió i mig d'euros.

El portaveu de l'entitat ecologista IPCENA que es situa al Pirineu de Lleida, Joan Vázquez, defensa que “les pistes han contribuït a esgotar part dels recursos naturals del territori, sobretot pel que fa a l'abús d'extracció de l'aigua pels camps de neu”. “S'han anat xuclant les reserves, matant la fauna dels llacs i s'han fet captacions il·legals d'aigua a estanys com el de Rosari d'Àrreu (Lleida)”, explica. “Ha d'haver-hi una normativa que limiti l'extracció d'aigua i cal que s'apliqui el pla d'efecte hivernacle que no s'està respectant”.

Segons l'entitat ecologista IPCENA, "les pistes han contribuït a esgotar part dels recursos naturals del territori, sobretot pel que fa a l'abús d'extracció de l'aigua pels camps de neu"

A banda de les despeses d'explotació de les pistes, en forma d'inversions o crèdits, cal tenir en compte els diners que la Generalitat destina per la promoció turística de les pistes. L'any passat es van invertir 650.000 euros en només promoció de l'esport de l'esquí a Catalunya. Enric Ticó explica que volen que “creixi l'ús social de l'esquí i de la muntanya” per augmentar el número de visitants, que es troba estabilitzat a tota Europa. La realitat és que, segons les dades de FGC, des de l'any 2010 no s'arriba als dos milions de visitants a Catalunya. Pel representant d'ACEM, no obstant, “l'esquí s'ha democratitzat. Esquiar era un esport elitista fa uns anys i ara ja no ho és”.

La delegada del Govern, Rosa Amorós, aposta per engegar “un estudi sobre la pràctica de l’esquí de la ciutadania de Catalunya” per refutar les dades de l'estancament dels visitants ja que, segons ella, es desconeix “si els practicants prefereixen realitzar l’activitat en algun país proper”.

L'estació de la Molina. LA MOLINA

Una història de rescats a les privades

Catalunya lidera el rànquing amb més pistes d'esquí de tot l'Estat espanyol. Les comarques del Pirineu tenen desplegades nou pistes d'esquí alpí, la varietat que requereix més inversió, i sis d'esquí nòrdic, més rendibles econòmicament i la majoria de gestió municipal. La Generalitat controla sis de les nou pistes d'alpí.

Els anys 80 va adquirir les pistes de Vall de Núria i La Molina, amb enormes deutes. Dècades més tard, coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica i la baixada del número d'esquiadors, l'Administració va decidir quedar-se amb quatre pistes en fallida més: Espot i Port Ainé l'any 2011, Vallter 2000 l'any 2012 (de la que controla un 68% del capital) i Boí-Taüll l'any 2014. Aquest darrer cas, molt criticat pel sector privat perquè la propietat no abandona la gestió, es va produir perquè l'estació va entrar en suspensió de pagaments i la Generalitat va assumir els préstecs que la propietat tenia amb l'Institut de Finances de Catalunya (ICS), 7,3 milions d'euros més despeses en infraestructura, tot mantenint la gestió privada en mans de la immobiliària Nozar.

“La Generalitat té el major hòlding de pistes d'esquí”, subratlla el representant d'IPCENA. “Sis pistes de Catalunya en estat ruinós han estat adquirides per impagament sense que es persegueixi els deutors. La Generalitat els ha deixat anar sense cobrar i sense càrregues legals perquè moltes vegades els inversors estan vinculats a partits polítics i grans empreses amics. És una xarxa clientelar”, denuncia. “Pot haver-hi algunes pistes, però no ens podem permetre retallades en serveis bàsics i sostenir un esport de luxe. És una despesa insultant per la gent que ho està passant malament”.

L'estació de Port Ainé també forma part de FGC. PORT AINÉ

Aquesta escalada de 'rescats públics' de butxaques privades explica l'inflament del deute de les estacions d'esquí públiques en els anys més punyents de crisi econòmica (2011-2015). El president de Ferrocarrils, tanmateix, entén que el dèficit que ha d'assumir l'Administració és necessari per preservar l'economia de les comarques de muntanya. “El tema no és si una estació de muntanya és deficitària o no, l'important és que la compensació pel territori és gran i genera llocs de treball. No tant per FGC, sinó pel territori. Hi ha elements que requereixen la implicació del sector públic, com el transport o la sanitat. La història ens demostra que ha d'haver una intervenció del sector públic a la muntanya”.

El director de l'Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM), Joaquim Alsina, insisteix en aquesta idea: “Agradi o no avui no hi ha alternativa econòmica a la muntanya. La gent del territori no vol que cap pista tanqui perquè els hi va la vida. La Vall d'Aran era una de les comarques més pobres d'Espanya i avui qui més qui menys viu de l'estació, directa o indirectament”.

Des d'IPCENA recorden que l'esquí "és una font d'economia, però per només un moment concret de l'any"

El portaveu ecologista ofereix un altre punt de vista: “Els llocs de treball és l'excusa. És una activitat clarament deficitària i que genera feines precàries. És una font d'economia però per només un moment concret de l'any, que dura uns tres mesos, i la contractació depèn de la quantitat de neu. Després expulsen els treballadors”. IPCENA considera que “s'haurien d'eliminar el 50% de les pistes d'esquí” i destinar inversió per ajudar els emprenedors de la zona que no disposen de recursos. “Això generaria feina de forma permanent a les comarques. Aquestes terres tenen altres recursos i un model econòmic que es basa en la diversificació dels sectors”.

L'esquí: un nínxol de mercats

El president de FGC, conscient de l'estacionalitat de l'activitat de l'esquí, admet que s'estan estudiant fórmules per “ampliar les activitats de les estacions i obrir a l'estiu”, però que de pistes “hi ha les que hi ha i totes responen a una necessitat del territori”. Les dades que utilitza l'Administració per justificar el rescat són les que valoren l'impacte econòmic, tant directe (hotels, restaurants, benzina) com indirecte (sous dels treballadors, calderes, material), de l'activitat de l'esquí. Segons això, l'impacte econòmic de l'esquí es troba entre els 300 i els 500 milions anuals. L'estudi més utilitzat, publicat per Esade, indica que per cada euro gastat en un forfet es genera una despesa de 12,37 euros.

“S'ha de parlar de pols econòmics. Això justifica el fet de continuar obrint aquestes estacions. A La Molina, per exemple, el 82% dels negocis són de petites i mitjanes empreses de muntanya. És inversemblant que algú dels Pirineus vulgui que es tanqui una pista d'esquí”, afegeix. De fet, el negoci de l'esquí afavoreix el desplegament de resorts com el de l'estació de Boí-Taüll o el nou gimnàs d'Espot i Port Ainé per ajustar els comptes. Alsina, a més, opina que l'esquí “als ciutadans no els costa res” perquè “el moviment econòmic que es genera també dóna impostos a l'Estat”.

IPCENA considera que aquestes quantitats són “arbitràries i no estan avalades”. “Les xifres que donen són un engany perquè ajunten els recursos que generen els parcs, les reserves naturals i l'activitat del senderisme dels territoris de muntanya”, considera Vázquez. “FGC ha fet moltes inversions que no surten als comptes. Pensem denunciar tot això via parlamentaria a través d'una proposició no de llei. No podem permetre que es gastin més diners en una activitat ruïnosa. A més, demanarem un fons d'inversió per potenciar la creació de noves empreses amb els recursos de la zona”, avançarem.

Vázquez, fins i tot, denuncia que la població de les comarques de muntanya viu “coaccionada” i “sota un control absolut” per no perdre la feina associada a l'esquí. “Per què no hi ha veus crítiques?, Per què no hi ha més entitats?, Quantes vegades la CGT ha denunciat la contractació arbitrària de Port Ainé? Hi ha un control molt gran i molta pressió. La gent té por i no actua. Viuen sota una retallada de drets fonamentals, el dret a la llibertat d'expressió”, sentencia.