Público
Público

"Si mirem enrere, podem explicar molt bé la magnitud del que passa ara"

Jordi Borràs presenta 'Dies que duraran anys', una crònica fotogràfica del referèndum de l'1 d'octubre i dels fets polítics de tota la tardor. El llibre conté imatges d'altres fotoperiodistes i està acompanyat per textos d'escriptors catalans com Natza Ferrer, Joan Todó o Albert Forns, entre d'altres.

Portada de 'Dies que duraran anys', de Jordi Borràs.

Fotoperiodista, il·lustrador, tweetstar i un dels investigadors de la ultradreta a casa nostra més rellevant dels darrers anys, Jordi Borràs, torna a publicar llibre. Aquest cop, la seva càmera ha pres testimoni d’uns fets que “quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans”, els de l’1 d’octubre de 2017. L’experiència d’organització popular de barris i municipis, escola a escola, va permetre vulnerar en nombroses ocasions la brutalitat policial desplegada per l’Estat. En altres, els cossos de la gent van fer d’escut de les urnes i paperetes. L’objectiu de Borràs torna a furgar en la cara més fosca de l’Estat per deixar-ne un retrat tan incòmode com necessari.

“El Jordi Borràs ara ens explicarà el que ens va passar el dia de l’1-O. No el que va passar”, explica el moderador de l’acte a la Sardana, la seu de la Confederació Sardanista de Catalunya, al Casc Antic de Barcelona. Precisament, ha sigut l'exercici de rescatar la memòria col·lectiva en primera persona el que ha disparat Dies que duraran anys a l’èxit de vendes. “En una presentació, una família em va comentar que havien guardat el llibre on guarden els àlbums de fotografies familiars”, explica l’autor. Aquesta crònica gràfica del referèndum de l’1 d’octubre, publicada per Arallibres, consta de 10 capítols de fotografies de l’autor i d’altres fotoperiodistes, que van acompanyades amb textos d’escriptors de renom com Joan Todó, Natza Farré, Albert Forns o Raül Garrigasait, entre d’altres.

Entre tanta contaminació informativa i repressió judicial, existeix la necessitat de rescatar el relat d’aquells que van compartir carrer per fer possible el vot entre tensió, ràbia, però també alegria, humor i aires de victòria. I això és el que prova de fer Dies que duraran anys, que repassa les jornades més significatives del camí cap al referèndum, des dels plens parlamentaris del 6 i 7 de setembre fins la manifestació a Brussel·les pels presos polítics, el 7 de desembre. Tot i que l’autor considera que la forquilla temporal dels fets comença uns dies abans: “Tot va començar un 17 d’agost quan, mentre feia un cafè a casa, vaig rebre una notificació al mòbil: atemptat a Barcelona. Des de llavors van iniciar-se les acusacions creuades i una guerra política que encara patim”.

Al llibre, Jordi Borràs recull algunes de les fotografies més emblemàtiques d’inicis de la tardor quem amb tant esdeveniment polític d'alta tensió, semblen estar molt lluny, com ara el socialista Miquel Iceta amb les mans al cap al ple del ‘filibusterisme’ o el diputat Joan Coscubiela rebent els aplaudiments dels partits no independentistes.“Els únics que no es van aixecar van ser Xavier Garcia Albiol, Joan Giró, Albano Dante-Fachín i Àngels Martínez Castells”, recorda Borràs, que estava aquell dia al Parlament retratant com es posava la primera pedra per la celebració del referèndum. També és seva una de les fotografies de la diputada de Podem, Martínez Castells, que va retirar les banderes espanyoles col·locades pel grup popular quan van abandonar l’hemicicle: “Recordo que Castells va mirar a l’Anna Gabriel com dient, ‘m’ajudes?’, però l’Anna sembla que sabia les repercussions fins i tot repressives que podria generar aquella imatge per ser ella..."

Des del relat d’un professional que ha anat seguint l’actualitat política d’aquests mesos de primera mà, podem anar coneixent les anècdotes de cada esdeveniment que ens han fet arribar fins on som ara. Com, per exemple, la fotografia del Govern just després de firmar la convocatòria del referèndum, amb un llavors conseller Santi Vila una mica separat del grup, com indica Borràs metafòricament. O la fotografia del 27 d’octubre, amb la proclamació de la República al Parlament de Catalunya, 17 dies després que Carles Puigdemont declarés una independència que va durar 8 segons: “Aquell dia vaig fer la fotografia a les escales nobles del Parlament. A la part de baix, es veuen els alcaldes amb les vares, extasiats. A la part de dalt, el Govern i els diputats independentistes, tristos, com si fos un funeral”. Tres dies després coneixíem que Puigdemont i cinc diputats havien marxat a l’exili.

La crònica de Borràs no només va plena de fotografies de les jornades institucionals de més èpica, també hi surten els veïns i veïnes que, dies abans de l’1 d’octubre, van organitzar empaperades massives per omplir el barri d’uns cartells en blanc i negre on s’hi podia llegir “volem votar” en molts idiomes. O les diverses intervencions policials que es van dur a terme a impremtes i mitjans de comunicació per intervenir material pel referèndum: “Si mirem enrere, veiem que totes les accions que ens precedeixen expliquen molt bé la magnitud del que està passant ara. Van intervenir, cartells, la revista d’òmnium i un mitjà de comunicació!”.

I com no podia ser d’una altra manera, Borràs també va ser-hi durant les concentracions del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, Via Laietana i la Seu de la CUP, que tant han marcat els processos judicials engegats contra líders socials i polítics independentistes: “Hem de recordar que els primers en pujar als cotxes de policia van ser els fotoperiodistes per raons d’espai. Jo no vaig pujar-hi dels primers perquè sabia que ho podrien utilitzar en la meva contra”. Borràs va fotografiar les càrregues de Via Laietana, la violència dels cossos policials a la seu de la CUP que, recorda, van entrar sense ordre judicial i els famosos cordons dels voluntaris de l’ANC i dels Mossos d’Esquadra per deixar sortir l’operatiu judicial a la seu d’Economia, que la defensa dels Jordis han volgut fer servir de prova per demostrar que la concentració va ser pacífica: “Van intentar despertar la violència de la gent i no els va sortir bé”, diu el fotoperiodista.

A les pàgines del llibre no s'hi poden trobar moltes imatges de ciutadans ferits per les càrregues policials de l’1-O. Sí que destaquen les concentracions a les escoles a primera hora, l’arribada de les urnes a la matinada entre tensió i alegria, les llàgrimes de veure el material electoral als seus llocs, la solidaritat entre veïns per permetre el vot de la gent gran primer, i la bona voluntat dels informàtics “que ens van salvar el referèndum”.

Borràs vol fer un relat “optimista”, demostrar que l’acció col·lectiva té molt poder i que l'1-O “va ser una victòria”.
Amb això, el fotoperiodista fa un peu de pàgina a l’actualitat: “Quan deixem de banda les nostres diferències, podem fer referèndums”, i segueix, “Tenir un Govern no farà rebaixar les tensions, però permetrà que, si els Mossos d’Esquadra carreguen amb la brutalitat que els caracteritza, hi hagi un Conseller d’Interior donant explicacions l’endemà”.

Jordi Borràs segueix presentant casal per casal Dies que duraran anys en actes de ciutadans dels barris i municipis que aprofiten l’ocasió per destensar, compartir sensacions, recordar d’on ve la repressió actual. En definitiva, tornar-se a dotar del sentit de la urgència que corre el perill de diluir-se entre tanta excepcionalitat.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?