Qui hagi llegit al Pla i al Gaziel de la postguerra potser ha tingut aquesta sensació. Els dos autors eren propers, però van enfrontar la desfeta de manera diferent. Gaziel es va refugiar en la nostàlgia i l'orgull dels injustos perdedors. Pla va reconstruir la seva imatge i literatura per seguir combatent. Llegint Estimat amic (Destino), recull d'algunes cartes que es van intercanviar ambdós periodistes, i també algunes ressenyes o articles on parlen l'un de l'altre, es poden tornar a entreveure aquestes dues actituds.

Cal dir que Estimat amic no és un llibre principal. Si algú vol apropar-se a Pla o Gaziel que no comenci per aquí, i que llegeixi Història de La Vanguardia o El quadern gris. Aquest recull de cartes, més aviat, serveix per acabar d'arrodonir una imatge que ja teníem d'aquests dos autors. No tinc la sensació que ens reveli res nou. Però ens ajuda a fer surar quelcom que ja intuíem o vèiem mitjanament clar. Si algú ha dedicat bona part de la seva vida a Pla o a Gaziel, segurament li serà útil.

Pre i postguerra

La relació entre Pla i Gaziel no va ser sempre amistosa. Abans de la guerra civil Pla li va fotre diverses clatellades a Gaziel, en articles insultants en contra de la seva direcció i presència a La Vanguardia, regentada per l'espanyolista i anticatalanista família Godó. Com recull Manuel Llanas al pròleg de Estimat amic, l'any 1924 Pla va dedicar-li boniques paraules des de les planes de La Publicitat: "En Gaziel és un dels puntuals de La Vanguardia, forma part, per tant, de la gran obra encaminada a convertir Catalunya en un país d'ases, a ésser possible, sens la més mínima necessitat ni espiritual ni material. […] el senyor Gaziel, periodista ensopit, intel·lectual nul, oficial i professoral [...]".

Gaziel havia començat a dirigir el diari gràcies a l'empenta que li van donar les seves bones cròniques sobre la Primera Guerra Mundial des de París, que van ser molt llegides a Catalunya. Era d'una generació anterior a Pla. Durant la seva direcció va intentar fer de contrapès catalanista a la direcció de Ramon Godó, que era molt espanyolista i monàrquic, i terriblement obscur. Durant la Segona República va aconseguir que La Vanguardia s'adaptés al nou règim. La guerra civil, com també en el cas de Pla, el va fer fora del país.

Durant el conflicte armat ambdós periodistes es van haver de recolzar -amb desgana- en Cambó i els conservadors catalanistes que estaven donant suport al cop. No eren els seus -els altres tampoc- però era la millor oportunitat per sobreviure. No se sap gaire com, però els ''enemistats'' Gaziel i Pla van fer les paus acabada la guerra, i es van començar a enviar cartes. Potser perquè no hi havia massa gent amb qui poder parlar.

L'ombra de La Vanguardia

De 1941 a 1964 van seguir amb aquesta correspondència. De vegades també quedaven a Sant Feliu de Guíxols, el poble de Gaziel -els dos eren de l'Empordà-. S'ajudaven quan podien: Pla volia escriure un "Homenot" sobre Gaziel i li va demanar informació sobre La Vanguardia i la seva direcció. En les notes que Gaziel li va enviar -recollides a Estimat amic- apareixen descripcions i reflexions que ja ens sonen familiars si hem llegit el homenot que Pla finalment va dedicar a La Vanguardia i Ramon Godó -o també per la Història de La Vanguardia que va escriure posteriorment Gaziel-.

Hi ha, per exemple, la famosa descripció monstruosa del propietari Ramon Godó: "[…] no tingué mai ni un sol amic; només tractava a gent inferior o a ell sotmesa. No anava enlloc: ni teatres, ni cines, ni música, ni esglésies. No tenia ni la més mínima cultura, fora de l'instint comercial. No havia llegit res. Havia viatjat poc i sense veure ni assabentar-se de res. No podia fer vida social, ni tan sols familiar: tots el temien."

O del mateix diari, no tant diferent a la crítica que Pla n'havia fet dècades abans: "La nostra gent -ni la d'ara ni la d'abans-, encara no s'ha donat compte de la importància que té el fet monstruós de La Vanguardia. Els nostres enemics, en canvi, ho saben perfectament. Si, a temps a venir, algun historiador es detura a considerar-lo a fons, i l'home és intel·ligent, s'adonarà que el fet és revelador d'una tara congènita i col·lectiva profunda -del mateix ordre, per exemple, que la desfeta de Muret, el Compromís de Casp, la pèrdua de la Guerra de Successió o l'enfonsament inevitable de la Generalitat dels nostres dies".

Dos camins

Entre aquestes cartes i ajudes hi havia una amistat. Potser viscuda de manera diferent, mai ho sabrem del cert. Però l'anècdota que Gaziel va explicar en una carta a Jordi Rubió és significativa, símbol d'una xarxa emocional necessària en l'erm franquista: "Pla va agafar-me de sobte, em portà a un racó de la sala de música on érem, i amb una gran noblesa em digué que es penedia profundament dels atacs injustos adreçats contra meu un dia, que feia temps volia dir-m'ho i no gosava, i que ara, per fi, li queia dels llavis. 'Bé, amic Calvet' -em digué textualment-, 'i ara, ja està dit'. Li vaig donar una de les abraçades més bones que hagi donat jo a la meva vida".

Era una reconciliació entre dos homes que havien escollit camins diferents. Gaziel no va tornar a ser el mateix després de la guerra. Bona part de la seva producció és va centrar en la memòria, sovint en forma de nostàlgia. Creia que la seva derrota era injusta, que el liberalisme democràtic era el costat correcte de la història. Com Pla, no estava ni amb el franquisme ni amb la resistència antifranquista. Va cultivar una retòrica sobre el passat on ell -i Pla- eren els bons i els màrtirs escapçats per les forces obscures que havien arrasat el país: "Vós i jo hem estat sempre sincers i independents […] sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat ens han resultat perjudicials". Ho repeteix en diverses cartes. Volia sentir-se bé en la derrota. Així es pot entendre la seva Història de La Vanguardia: un intent de mostrar com ell havia estat l'únic valent que havia intentat lluitar contra el monstre, malgrat ésser derrotat.

Pla també va quedar tocat per la guerra. Però va agafar la boina i es va abocar a la resistència literària. Va plorar menys pel passat. Va escriure elogis sobre Gaziel, però menys afalagadors dels que aquest va escriure sobre Pla. Llegint les cartes i textos, sembla que Gaziel necessitava companyia en la suau recta final, mentre que Pla no havia deixat de córrer i encara tenia molt camí per davant.

A Notes per a Sílvia podem veure què pensava Pla de Gaziel. Malgrat l'amistat, la sinceritat:

"Em sembla indiscutible que la seva entrada franca en la nostra literatura, amb una copiosa producció, ha fet un gran bé. La seva aportació ha estat des de tots els punts de vista extremadament positiva i clarament remarcable. Ha donat una lliçó a molta gent.

Però a mi em fa l'efecte que, a Gaziel, els llargs anys de direcció del diari més benpensant i tòpic de la Península li han deixat un sec que no es pot esborrar. […] Ha passat massa anys al bany maria i en té la tebior, se li coneix.

Calvet hauria volgut ser un erudit [...]".