Fa un any, l'independentisme afrontava la recta final cap al referèndum de l'1 d'octubre amb una clara pressió de l'Estat per impedir-lo i, alhora, amb milers i milers de persones mobilitzades que van ser claus per fer-lo possible. Avui, però, l'escenari és completament diferent. Més enllà de les conseqüències de la repressió -amb dirigents a la presó i d'altres a l'exili- res fa pensar que el curs polític que arrencarà el setembre, probablement amb la diada de l'11 de setembre com a primer gran tret de sortida, tingui l'ebullició del que s'ha viscut els darrers 12 mesos. Sens dubte un dels elements decisius del curs serà el judici als dirigents independentistes imputats en la macrocausa instruïda pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena.

Més enllà d'aquesta qüestió, els propers mesos segurament es faran més visibles les diferències estratègiques entre les diferents forces de l'independentisme, amb un enfrontament soterrat entre JxCat i ERC que pot anar a més amb les eleccions municipals de maig a l'horitzó. També hi ha el dubte de com evolucionarà la nova mutació de l'antiga CDC, que s'articularà a través de la Crida Nacional per la República, impulsada per Carles Puigdemont i que, com a mínim a nivell retòric, pretén mantenir viu l'enfrontament amb l'Estat espanyol.

JxCat: l'espai neoconvergent mutarà en la Crida

L'espai que aglutina el centredreta independentista va viure dos moments decisius durant el juliol. D'entrada després de mesos de lluita més o menys dissimulada van emergir les tensions amb ERC, arran de les diferències sobre la substitució temporal dels diputats suspesos pel jutge Llarena, una opció que l'espai liderat per Carles Puigdemont no contempla. Finalment, la conseqüència de tot plegat va ser la suspensió del primer ple del Parlament del curs fins a l'octubre.

Paral·lelament, Puigdemont i Jordi Sànchez van impulsar la Crida Nacional per la República, un moviment venut com a transversal que vol aglutinar l'independentisme. A l'hora de la veritat, la Crida no ha estat capaç d'anar més enllà de l'antic espai convergent, a l'espera que es constitueixi formalment durant la tardor. El que sí que ha assolit és empassar-se el PDECat, que a la seva recent assemblea va aprovar confluir-hi, en una decisió que constata com Puigdemont controla el rumb de l'espai.

Tot plegat posa de manifest com el sector més fidel a Puigdemont, del que també forma part el president de la Generalitat, Quim Torra, ha aconseguit dominar totalment JxCat, en detriment de la direcció del PDECat, fins al punt que tots els dirigents represaliats per Llarena també s'han alineat amb les tesis de Puigdemont. I aquest sector és el que, almenys a nivell retòric, és més partidari de mantenir la tensió i l'enfrontament amb l'Estat, una opció que els sectors més pactistes del PDECat, que van ser derrotats a l'assemblea del partit, no comparteixen.

Més enllà de les discrepàncies amb ERC al Parlament, els propers mesos han de servir per reconfigurar aquest espai polític també pensant en les eleccions municipals del maig. L'opció de candidatures unitàries de l'independentisme sembla descartada tant per ERC com per la CUP, malgrat que l'ANC també s'hi ha posicionat a favor. Paral·lelament, també hi propugna el moviment Primàries Barcelona, encapçalat per Jordi Graupera, i que fonamentalment reuneix persones provinents de la dreta liberal independentista allunyats de l'aparell neoconvergent. Ara mateix, l'escenari més probable és una forta pugna entre candidatures de la Crida i llistes d'ERC en moltes ciutats de l'interior de Catalunya, mentre que teòricament en l'àmbit metropolità ERC sortiria amb avantatge.

ERC: amb el repte de fer el salt a les municipals

Amb els seus dos principals dirigents a la presó -Oriol Junqueras- i a l'exili -Marta Rovira-, ERC segurament és el partit que més ha notat en el seu dia a dia la repressió de l'Estat contra l'independentisme. Tot i les crítiques dels sectors més hiperventilats, ara mateix no sembla que el canvi de rumb que ha fet el partit, amb una aposta ferma per ampliar la base social independentista i la intenció de negociar amb l'Estat per aconseguir la celebració d'un referèndum d'independència acordat, l'estigui penalitzant, ja que la majoria de les enquestes el situen clarament en primera posició en unes hipotètiques eleccions al Parlament. En tot cas, en la conferència nacional celebrada fa unes setmanes, ERC no descarta retornar a la via unilateral si les negociacions amb l'Estat no serveixen per avançar.

A l'espera de veure com acaba el judici a la cúpula de l'independentisme, que entre d'altres coses dictaminarà el futur de Junqueras i Rovira, els propers mesos s'accentuarà la consolidació a la primera línia política de la nova generació de dirigents republicans que han fet un pas endavant darrerament, com Roger Torrent, Chakir el Homrani, Marta Vilalta, Isaac Peraire i, sobretot, Pere Aragonès. I el gran repte d'ERC serà traduir els bons pronòstics demoscòpics a les urnes, amb la mirada fixada a les eleccions municipals del maig. Descartades gairebé amb tota seguretat les aliances amb l'espai neoconvergent, ERC té com a objectiu millorar els resultats de 2015 i competir per ser la primera força municipal de Catalunya, amb la idea de confirmar els bons resultats metropolitans que va obtenir el 21-D, un fet que li permetria constatar que és el partit amb una millor implantació territorial del Principat.

CUP: la flama de la desobediència

La CUP és l'única formació independentista que manté la bandera de la desobediència i, de fet, s'ha mostrat molt crítica amb algunes accions del govern de Torra, en considerar que suposen un retorn a l'autonomisme. La formació anticapitalista, a qui les enquestes donen ara mateix un salt important respecte els quatre diputats que va obtenir el 21-D, va aprovar durant l'assemblea nacional del maig, celebrada a Cervera, una ponència en què situa justament la desobediència com la millor eina per aconseguir forçar una negociació amb l'Estat i la comunitat internacional.

La CUP, per tant, no aparca la unilateralitat i defensa un exercici de "desobediència institucional massiva". En els propers mesos, però, el gran repte dels cupaires serà la preparació d'unes eleccions municipals en què es jugarà mantenir el gran suport obtingut el 2015, si bé nombroses candidatures metropolitanes articulades fa tres anys amb l'espai de Podem seran difícils de repetir l'any vinent. En qualsevol cas, en aquesta ocasió la CUP afrontarà els propers mesos en un moment de forta cohesió interna, allunyada de tensions pretèrites.