Público
Público

ENTREVISTA A RUTU MODAN "A Israel i Palestina hem normalitzat allò que és anormal"

La dibuixant i guionista de còmic Rutu Modan parla amb Públic de la seva obra, dels seus processos creatius, de llibertat d'expressió i de la situació política al seu país, entre d'altres temes.

L'autora de novel·la gràfica Rutu Modan, en la seva intervenció al darrer Tres Festival / Fundación Tres Culturas.

Rutu Modan (Tel Aviv, Israel, 1966) és una de les escriptores de novel·la gràfica més conegudes a Israel. Criada en un hospital militar, el seu pare, competitiu i estricte, sempre va voler que ella estudiés medicina. No va ser així i poc després de llicenciar-se a l'Acadèmia d'Arts i Disseny de Jerusalem, va començar a publicar i vendre les seves historietes i il·lustracions als principals diaris del país. També va treballar com a editora de revistes il·lustrades, i eL 1996 va col·laborar amb Etgar Peret per escriure Nobody Said it Was Going to Be Fun, que es va convertir en un best seller a Israel.

En els últims anys ha fet ilustracions per a The New York Times i actualment és professora de l'Acadèmia d'Art i Disseny de Bezazel, a Jerusalem. Amb motiu del Tres Festival de la Fundación Tres Culturas, on va parlar dels valor de les vinyetes, a Públic, l'hem entrevistat.

M'agradaria preguntar-li pel procés de creació dels seus còmics. Com els concep? Primer les il·lustracions o el text?

Primer escric tota la història, per escenes, com en una pel·lícula. Planejo els diàlegs, les reaccions dels personatges etc. Ho detallo tot: has de pensar que en els còmics tot significa alguna cosa. Els enquadraments, les il·lustracions, el text. Tot ha d'anar lligat.

És una manera generalitzada de treballar?

No ho sé. A mi em funciona i pel tipus de còmics que faig, amb una narrativa molt tancada, he de treballar d'aquesta manera. A les meves històries és molt dificil afegir-hi elements o treure'ls.

No fa canvis, un cop acabat el còmic?

Molt pocs, però de vegades sí que he de retocar alguna cosa. En general, segueixo el que he planificat anteriorment, no improviso.

La gent pensa que aquest còmic ['Metralla'] va sobre la història del pare, però en realitat és la història del fill que el busca

'Metralla' (Astiberri, 2015) és una de les seves obres més conegudes. Explica la cerca d'un pare per part d'un fill, però és una historia no acabada

La gent pensa que aquest còmic va sobre la història del pare, però en realitat és la història del fill que el busca. No volia confrontar-los a les meves pàgines. El conflicte es desenvolupa en el cap del fill, i poc a té a veure amb el pare. Tot explota quan el protagonista pensa que el pare ha mort. És en aquell moment quan es planteja si el volia tornar a veure o no. El meu pare, amb qui tenia una molt bona relació, va morir poc abans de publicar aquest còmic. Ens barallàvem molt. Quan va morir, vaig sentir la necessitat de fer les paus amb ell, però ell ja no hi era.

Va ser difícil?

De fer, va ser molt més fàcil fer les paus amb ell un cop mort. És més fàcil arreglar les coses amb una persona que ja no hi és. No estic dient que tothom ho hagi de fer així, ni molt menys, però per a mi va ser un punt d'inflexió. Òbviament, preferiria que el meu pare fos viu. És curiós el què passa quan una persona mor: queda enrere tot. Et preguntes, "perquè li vaig parlar així? Perquè estava tan enfadada amb ell?". I ara és massa tard. Quan algú proper mor, t'emprenyes amb tu mateix, les coses que no suportaves d'aquella persona, de sobte, t'agraden.

Li va passar amb el seu pare?

Si. Era molt crítica amb ell. Tot aquest procés va definir 'Metralla'.

'Metralla' descriu el conflicte entre Palestina i Israel d'una manera àcida. Potser no còmica però sí amb ironia. Com ho ha fet per parlar d'un tema tan seriós sense que resulti dolorós o banal? Va tenir por que no tingués l'acollida esperada?

No, no en vaig tenir. L'humor negre és molt comú a Israel, ningú va pensar que Metralla faltava al respecte a res. Tothom coneix la situació política, no s'ha d'explicar res.

Pàgina de 'Metralla', de Rutu Modan / Astiberri

Pàgina de 'Metralla', de Rutu Modan / Astiberri

Viu en una terra convulsa, com ho ha portat?

El què?

La violència

A Israel i Palestina hem normalitzat allò que és anormal, però quan vius una situació des de petit, t'hi acabes acostumant. La vida a Israel és una vida normal, a pesar del que la gent a la resta del món pensa. A la vida no tot és política i no es pot viure només de manera política. Al final, com a tot arreu, t'acabes protegint, tot que no ens n'adonem. Vaig viure al Regne Unit durant tres anys i allà em vaig adonar de la tensió amb què vivim a Israel. Però un cop allà, no te n'adones. La tensió es dilueix.

No va pensar a quedar-se al Regne Unit o instal·lar-se en algun altre país europeu?

No, mai. Sempre he viatjat molt i he imaginat com seria viure a Nova York o en altres capitals, però no he pensat mai en marxar d'Israel de manera definitiva. Al meu marit no li agrada viure a Israel, tot i haver nascut allà, però a mi sí. Estic molt unida a la meva terra, a la meva família, al temps, el menjar, a la llengua. Sóc una dona amb sort perquè podria viure en qualsevol lloc, perquè la meva feina em permet treballar des de casa, però mai se m'ha passat pel cap instal·lar-me de manera definitiva en una altre país perquè necessito viure en un lloc que entengui.

Entendre?

Sí, entendre amb profunditat. Jo treballo amb imatges. M'encanta anar a diferents llocs i dibuixar-los, però em sento més còmoda dibuixant les situacions i els personatges que conec. Per a mi, a Israel, tot té un significat. No imagino viure en un altre lloc perquè penso que em seria impossible dibuixar.

A l'acadèmia d'art on vostè treballa, fa una any i mig les autoritats israelianes es van presentar al centre perquè una alumna va fer un retrat molt àcid de Benjamin Netanyahu, on sortia penjat d'una soga

Sí, una alumna de primer curs, en un classe de Photoshop, va fer un collage on Netanyahu. El muntatge no era gaire bo, però quan es va muntar l'exposició dels alumnes a l'escola, es va penjar. Algú en va prendre una foto, es va penjar a Facebook i es va fer viral. Es va començar a dir que des de l'escola d'art no podíem permetre aquells muntatges, que incitava a la violència contra Netanyahu etc.

Les classes haurien de ser un lloc segur, per fer coses estúpides.

Potser el muntatge es va fer tant viral perquè l'alumna que l'havia fet era palestina

Segurament. El professorat aviat ens vam adonar que si la situació continuava fent-se gran, tot acabaria de manera desastrosa, ja que hi ha molta tensió política. Van ser unes setmanes difícils per a l'escola. Vam defensar l'alumna i ens vam negar a condemnar la il·lustració. És llibertat d'expressió, és art, és una escola. Les classes haurien de ser un lloc segur, per fer coses estúpides. És el lloc on s'aprèn, on pots veure les reaccions dels companys i dels professors a les teves obres. Poc a poc, vas aprenent què tens a dir dins del món de l'art. El que es fa o es diu en una classe, hauria de quedar a la classe. Les escoles són comunitats, i tant els alumnes com el professorat les hem de defensar. Entre l'alumne i el professor s'estableix des del primer minut, un acord de 'llibertat'.

Vostè és una gran defensora de la llibertat d'expressió

I tant!

Tot és vàlid?

Artísticament, sí.

Parlem de política... Està sent un any molt intens i amb molta tensió en les relacions entre Palestina i Israel a causa de la celebració del 70 aniversari de la creació de l'estat d'Israel, el que els palestins anomenen la Nakba, el desastre. Cada dia veiem les represàlies de les forces armades israelianes contra la població palestina i el setge a Gaza. Què en pensa?

És una pregunta molt àmplia, impossible de resumir. Em preguntes sobre el conflicte general o sobre la situació de Gaza?

Sobre el que vulgui.

Entenc la causa palestina i el que reclamen. De fet, el meu proper llibre parlarà sobre Cisjordània, però sovint les coses no són tan simples com ens volen fer creure els mitjans de comunicació. Es parla molt dels soldats israelians, però tampoc crec que sigui una situació fàcil per a ells. De vegades se'ls fa culpables de situacions i ells no en són els responsables.

En els últims mesos hi ha hagut moltes manifestacions a Gaza contra el govern d'Israel

Sí, les vaig seguir pels mitjans i en podia llegir les pancartes. Volen que marxem, però no es proposa una situació que pugui satisfer a tothom. No hi ha cap proposta de compromís.

Entenc el que volen els palestins, volen la seva terra. Però i nosaltres? Els israelians, també hi tenim una vida, allà.

I per part d'Israel?

Jo parlo per mi, i jo estic disposada a arribar a un acord en que tots puguem viure de manera pacífica. Però en aquesta solució, vull que se m'inclogui, no vull que se'm faci fora. En aquestes manifestacions de les que tu parles no hi ha hagut aquests reclams. Entenc el que volen els palestins, volen la seva terra. Però i nosaltres? Els israelians, també hi tenim una vida, allà.

Veu alguna solució a curt termini?

No. Abans era molt optimista, potser perquè era més jove. Jo sé que conflicte acabarà d'una manera o una altra, en algun moment. Fins que això passi, però, ens continuarem matant els uns als altres.

Quin tipus de solució li agradaria?

Una que satisfés a tothom.

Però sembla que amb els últims moviments tant d'Israel com dels Estats Units, això sembla llunyà

Per?

Trump fa uns mesos que va traslladar l'ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem

I quin problema hi veus?

Penso que és un moviment que no ajuda a la distensió, ans al contrari

Jo no ho veig un problema, per exemple, més enllà de saber que sí que farà enfadar els palestins, que es rebel·laran i seran reprimits per les forces d'Israel. Aquí hi ha dos problemes: per una part l'ocupació dels territoris palestins, però d'altra banda també hi ha el fet que ells no ens acceptin. Potser tenen un punt de raó en no voler acceptar-nos! Però jo necessito poder viure allà amb pau, i per això necessito ser acceptada. Jo no vaig escollir viure a Israel, hi vaig néixer.

Com creu que cobreixen els mitjans internacionals el conflicte Israel Palestina?

La història se sol explicar de manera simplificada. Els jueus viuen de la memòria i la identitat nacional és memòria. És quelcom difícil d'explicar, però és el nostre problema. Des del primer dia del conflicte, els israelians hem intentat trobar una solució. Un estat? Dos estats? Els palestins, en canvi, només n'han proposat una, de solució: marxeu d'aquí. Aquesta proposta palestina no ha funcionat perquè no hem marxat. Perquè no es treballa amb la realitat? Hi ha molts israelians que volen una solució al conflicte, però l'esperança cada cop es perd més. Els israelians no confien en els palestins i els palestins no confien en els israelians. Hi ha poc marge de diàleg. Els palestins proposen un estat àrab amb una comunitat jueva que tingui autonomia. Què els fa pensar que Israel ho acceptarà? La gent no abandona els seus drets així com així, sinó que els lluita. Ningú està disposat a cedir els que ja té.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?