Zeina Abirached (Beirut, 1981) ha deixat de ser una jove promesa de la novel·la gràfica. Amb un grapat de títols a l'esquena, aquesta libanesa resident a París, ha aconseguit fer-se un lloc en el complex món de la indústria del còmic.
Mitjançant un estil que recorda, a primera vista, al treball de Marjane Satrapi, la iraniana que va aconseguir la fama mundial amb Persèpolis, Abirached troba la manera d'explicar, obra rere obra i a través d'una traçada senzilla, la complexitat de dues visions del món, Occident i Orient.

Ella, tal com fan la mencionada Satrapi o la israeliana Rutu Modan, utilitza les vinyetes com a vehicle narratiu per donar testimoni d'una realitat que, tot sovint, ens costa d'entendre: la realitat d'un Orient Mitjà descosit per les guerres.
En el seu últim llibre il·lustrat, El piano oriental (Salamandra Graphic), inspirat en la vida del seu avi, Zeina Abirached mostra la vida d'un pianista obsessionat per inventar un piano bilingüe que pugui fer entendre l'Orient i l'Occident. Ambientat en la dècada dels anys cinquanta, la il·lustradora aborda amb aquesta obra les relacions culturals entre els dos mons a través de dues línies temporals. El piano construït per l'Abdalah, el protagonista d'aquesta història, funciona com a símbol de l'apropament entre les dues cultures i la possibilitat i la necessitat d'integrar les particularitats històriques i culturals d'ambdós territoris sense haver de perdre la identitat.

Abirached va debutar mundialment amb El juego de las golondrinas (Sin Sentido) el 2007, on va aconseguir plasmar de manera prou acurada la vida quotidiana al Líban dels anys 80. La radiografia que va realitzar de l'entramat social libanès, a partir de la narració de molts aspectes biogràfics, li va valer l'aplaudiment internacional. Amb motiu de la seva visita al Tres Festival de la Fundación Tres Culturas, a Públic, l'hem entrevistat.

El piano oriental és una novel·la gràfica que parla de la identitat, però també d'estar en el mig. Utilitza dues línies temporals i narratives: la història de l'Abdalah, el constructor del piano, i la seva mudança a França, és a dir, la seva pròpia biografia. D'on sorgeix la idea?

Jo vaig marxar a França el 2004, quan tenia 23 anys i anava a la recerca d'editor. Al Líban, en aquell moment, però encara era, era complicat buscar bones editorials que publiquessin novel·la gràfica, així que vaig marxar. En aquell moment no tenia constància d'estar mudar-me, pensava que seria temporal, però allà em vaig quedar. Pensava que seria fàcil per a mi perquè una de les meves llengües maternes és el francès, però no va ser així. Em vaig començar adonar de les enormes diferències entre la vida a França i al Líban i vaig començar a anotar-ho tot.

Què interessant!

Això em va portar a la trama més autobiogràfica d'El piano Oriental. A poc a poc vaig anar prenent consciència del que significa ser estranger en un país, de què significa viure a cavall entre dues cultures.

Viatja molt al Líban?

Sí, hi tinc tota la família.

I no ha pensat a tornar?

Sí, en moltes ocasions, però encara necessito estar a França. Necessito París de la mateixa manera que necessito Beirut.

En una ocasió vostè va dir que la llengua àrab li resultava violenta, que per això escriu en francès

Va ser a causa de la guerra del Líban, als anys vuitanta. De petita vaig relacionar la llengua àrab amb la guerra: les notícies dolentes de la guerra sempre arribaven en àrab a través de la ràdio. Era la llengua dels controls, dels checkpoints de Beirut. En aquest context, el francès se'm presentava com una llengua no només neutral, sinó una llengua que em permetia somiar en una altra cosa que no fos la guerra. Un cop, en una entrevista, a la poeta i artista visual Etel Adnan li van preguntar perquè no escrivia mai en àrab, ja que sempre ho feia en francès o anglès. Va respondre que ella escrivia en francès i anglès, però que ella dibuixava en àrab. Em va semblar una resposta molt encertada i poètica. Imagino que jo faig el mateix.

Sorprèn l'habilitat que vostè, i algunes companyes de professió com Rutu Modan o Marjane Satrapi, té per atorgar caràcter als personatges a través del traç de la il·lustració, no només dels diàlegs de la novel·la

Això és el que més m'interessa de la meva feina: la delicada i interessant relació que s'estableix entre les paraules i les imatges. De vegades es diuen coses en els diàlegs que no es mostren o viceversa, la il·lustració dóna a entendre fets que el diàleg no mostra. Penso que s'estableix una relació complementària, i per això els còmics són un artefacte tan únic.

'El piano oriental' intenta establir un diàleg entre Orient i Occident. Com veu la situació a Orient Mitjà?

La situació és horrible en molts països de l'Orient Mitjà, sí, però la resta del món no està massa millor. De fet, en el meu proper llibre, que estic fent en col·laboració amb l'escriptor Mathias Énard, es parla del destí de tota aquella gent que ha estat forçada a abandonar el seu país. La protagonista és una jove siriana que arriba a Berlín fugint de la guerra. És un tema que m'interessa i em preocupa: com ho fan els refugiats per arribar a tenir una vida normal?

Pensa que l'obra artística sempre ha de tenir aquest punt de reflexió o de crítica? Un punt de denúncia social? L'escriptor marroquí Abdellah Taïa sempre diu que l'escriptura significa compromís, també ho diu el periodista Günter Wallraff

Penso que la crítica social en l'art és interessant, però a mi m'agrada tenir al llibertat de poder explicar les històries que vulguis sense haver d'estar condicionada, perquè m'agrada somiar. A més, penso que de vegades la crítica pot quedar molt amagada a través d'imatges, de metàfores; no es veu a simple vista, però això no vol dir que no n'hi hagi.

Com a 'El piano Oriental', on el protagonista inventa un piano que parla les dues llengües. Metàfora del diàleg entre Orient i Occident?

Exactament. La metàfora del piano bilingüe intenta mostrar moltes realitats, entre elles la dels migrants d'Orient Mitjà que arriben a Europa per començar una nova vida o la relació que té Europa amb el món àrab i amb l'estranger. El piano vol ser un pont poètic entre les dues comunitats.

Aquest pont d'entesa que vostès, els artistes i molta altra gent, intenten construir entre Orient i Occident és que els mandataris internacionals s'obstinen en destruir, dia rere dia. Com a libanesa que viu a Europa, a França concretament, com veu l'augment de l'extrema dreta al continent?

És terrorífic. La ultradreta francesa espanta, sí, però encara no he entrat en la fase de pànic total. Penso, i tant de bo sigui així, que es tracta d'una fase i que acabarà desapareixent. Es tracta de fer entendre a tota aquesta gent que hi ha altres vies. Nosaltres, els artistes, els escriptors, tenim la possibilitat, que no el deure, de fer entendre que hi ha altres camins al racisme.

Com funciona el seu procés de creació? Escriu primer els diàlegs i il·lustra després? Viceversa? O fa tot al mateix temps?

Normalment em ve al cap una idea general i començo a escriure, però no massa. Faig un esborrany, però sense ser gaire precisa. Llavors començo a dibuixar i mentre dibuixo vaig visualitzant els diàlegs. El procés de dibuixar és el que més m'agrada. Tinc una gran capacitat de concentració i entro en un estat gairebé de somni. Em moc entre l'escriptura i el dibuix a la vegada sobretot perquè el dibuix em dóna idees de cara a l'escriptura. És com un partit de tennis taula, els dos processos s'alimenten.

Els seus còmics són tots en blanc i negre

Sí, els llibres sí, però faig molts encàrrecs en color. La meva veu, però, és en blanc i negre. M'interessa el ritme que donen aquests dos colors, són colors musicals, encara que la gent pugui pensar el contrari. A més, la gent, independentment de la cultura que tinguin, es relacionen de manera similar amb el blanc i el negre. És un llenguatge universal, perquè és més sintètic i més gràfic. El blanc i el negre donen més espai al lector per projectar les seves pròpies emocions. A més, al El piano oriental, el personatge principal és el so: volia fer un còmic sonor, a més de visual.

Al llibre utilitza l'humor per tractar una realitat de vegades dolorosa

L'humor i la poesia són dues eines fonamentals en la meva obra i sempre intento que hi siguin presents. Havia, necessitava, tornar a aquell Beirut. El Beirut que m'explicaven els meus avis i vaig decidir fer-ho a través del so, de les onomatopeies, de l'humor i del sentit poètic.