Público
Público

Juan José Saer, l’escriptor argentí que va trencar amb Borges

L’editorial catalana publica 'El limonero real' i continua la seva aposta per Saer: un escriptor que va anar a contracorrent.

L'escriptor argentí Juan José Saer.

L’ombra de Jorge Luís Borges sobre la literatura hispanoamericana es va allargar fins al final de la seva vida, quan l’autor de Ficciones escrivia “cursileries”. El primer argentí que s’hi va barallar i en va sortir ben parat va ser Juan José Saer, amb un projecte monumental que no va deixar de bastir ni al llit de mort, i que fins fa ben poc costava de trobar a les nostres llibreries. “Havíem de tenir accés a un dels millors novel·listes del segle XX,” reivindica la responsable de Rayo Verde, Laura Huerga. L’editorial catalana acaba de reeditar El limonero real, el setè llibre de Saer que treuen des que van començar el 2012. El seu objectiu és recuperar l’obra completa de l’escriptor de Serodino “si és que aguantem quinze anys més, és clar», bromeja Huerga. La constel·lació Saer s’omple al nostre país, a poc a poc però amb bona lletra.

A la contra. El boom llatinoamericà, el mercat editorial i la figura de Borges

Juan José Saer (1937-2005) sempre va anar a la contra. Malgrat coincidir generacionalment amb el final del boom llatinoamericà, no va tenir la mateixa repercussió que altres autors. Sense ser desconegut, el 1987 va guanyar el premi Nadal amb La ocasión, però ni això va propulsar la seva carrera. Aquest “fracàs” no l’obsessionava, i s’hi va relacionar amb ironia, conscient que no seguia les modes del mercat editorial. “No va formar part del boom per principis,” aclareix Huerga.

A El concepto de ficción, recull dels seus assajos, Saer critica el realisme màgic. El paisatge de Santa Fe que descriu una vegada i una altra, la seva província natal, seria el negatiu del Macondo de García Márquez. “Si el colombià és pintoresc i regionalista, Saer alça una cosmovisió, una història universal a partir de la regió,” contraposa el professor de cinema a la Pompeu Fabra, Santiago Fillol.

Fillol és d’aquells lectors que, un cop enganxats a la prosa espessa de Saer, aprofiten qualsevol ocasió per fer-ne proselitisme. Amb les vocals llargues pròpies de l’argentí cordobés, insisteix que Saer és el primer que intenta matar la figura paterna de Borges i que hi està a l’altura. “S’hi baralla a brazo partido, tot i que en realitat l’admira. El que passa és que al final de la seva vida Borges es torna cursi, ja està consagrat. En canvi Saer mor escrivint La grande. Acabada, potser hauria estat la seva millor novel·la. De qualsevol manera, ja havia escrit la saga més ambiciosa de la segona meitat del segle XX a Amèrica Llatina,” sentencia.

El concepte de ficció. Dintre el remolí

Entre les raons que expliquen l’èxit relatiu de Saer n’hi ha una d’evident: “és un autor exigent”, accepta Huerga. Es va oposar a les modes del seu moment perquè s’havia format una tradició pròpia, amb fílies i fòbies, i sobretot perquè tenia un programa literari al cap, que ha deixat un rastre visible d’En la zona (1960) a La grande (2005). Saer va fer prevaldre el seu concepte de ficció. La força que tensa els seus textos ve d’un ús particular de la llengua, i especialment de la sintaxi. Saer narra amb frases llarguíssimes, esteses sobre comes. “Et deixa espai per pensar, i si te l’has de llegir dues vegades, no és perquè estigui mal escrit, és que no estàs prou concentrat. Sintàcticament la frase és perfecta i la seva precisió ennuega,” analitza Huerga.

Aquesta lògica gramatical no és un capritx esteticista, sinó que arrela en el propòsit d’abastar la realitat i el pensament a través de la ficció. Saer sabia que aquesta és una batalla perduda (“la tragèdia és el temps, els homes no són bons o dolents, només se’ls acaba el temps,” proclama Fillol), però en comptes de desistir va decidir percudir encara amb més insistència. El seu mall va ser la descripció minuciosa, repetitiva com el remolí.

Saer malda per recuperar els detalls d’un món múltiple. El transcurs del riu, els glaçons que dringuen en un got de vi blanc, una falena que hi cau. “Està convençut que la ficció és la manera d’extreure la veritat de la realitat” resumeix Huerga. “Qüestiona fins i tot la cosa més evident. Això ens fa més falta que mai, ara que els mitjans no ens donen una veritat completa, o directament una mentida”, afegeix. De la seva banda, Fillol parla d’un esforç fenomenològic en Saer. “La taula d’aquest bar,” li dóna un cop amb la mà, “lluita per existir en el present. És la prosa la que fa aparèixer la realitat.”

No és casual que Saer fos professor de cinema. Fillol, que ha escrit precisament sobre la relació de l’obra saeriana amb el cine, destaca que “la seva revolució va ser dur la tècnica audiovisual a la literatura. És com si escrivís amb òptiques, pot fer servir un teleobjectiu o un gran angular.” Així s’entén la diatriba entre imatges, la discontinuïtat de la realitat que proposa Saer, a ulls de qui “sempre falten frames entre un parpelleig i l’altre.”

La “zona” de Santa Fe, des de l’exili a París

Si la millor manera d’accedir a la realitat és la ficció, llavors el llenguatge és allò que empasta el món. Les paraules de Saer es materialitzen, s’encarnen “en discussions homèriques al voltant d’un asado”, relata Fillol, i subratlla la importància de l’oralitat en aquest procés. “Un mite contrastat diu que li van oferir treballar a Espanya, amb una posició bastant millor que la que tenia a França. La va rebutjar, perquè li feia por que el castellà corrompés el seu argentí de Santa Fe.”

“Tot i que l’anècdota pot semblar frívola, si ho penses bé té sentit,” reflexiona. “L’arxiu de la seva prosa són records guardats en la llengua, que encara tenen l’olor del riu.” Per a Saer és imprescindible la genuïnitat del santafesino. També per a la construcció del que anomenava la “zona”, l’espai geogràfic on transcorren la majoria de les seves novel·les i relats, un cosmos que va anar condensant i que pren com a referència la província de Santa Fe.

Aquesta operació emparenta a Saer amb Faulkner i el seu comtat inventat de Yoknapatawpha. Tots dos enfronten una realitat complexa des d’un espai marginal. A la vegada, la unitat i interdependència entre llibres és una herència de La comèdia humana. Com Balzac, Saer treballa amb un mateix ventall de personatges, amb qui el lector avesat s’acaba familiaritzant. “Potser el que enganxa més d’ell és aquest caràcter serial,” es pregunta Huerga.

Però com s’ho va fer per evocar Santa Fe durant els quasi quaranta anys que va viure exiliat a París? El de Serodino va aprofitar una beca a França per no tornar a l’Argentina de la dictadura militar. Paradoxalment, és possible que es distanciés de la seva terra per traçar-la des de la seva imaginació, o des del lloc que ell considerava la seva verdadera pàtria: la infància. “En certa forma, Saer escriu la vida que no va poder tenir a Argentina,” conclou Fillol.

L’obra completa de Saer consta de dotze novel·les, cinc reculls de contes, un de poemes, quatre d’assajos i alguns volums d’esborranys. De moment Rayo Verde n'ha publicat set.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?