Cargando...

Secciones

Publicidad

L'escriptor Javier Pérez Andújar. QUERALT CASTILLO

Entrevista a Javier Pérez Andújar Pérez Andújar: "Mai hi haurà un canvi de veritat. El poder menysté qui no el té i això continuarà passant"

Publicidad

L'escriptor acaba de publicar 'La noche fenomenal', una novel·la trepidant ambientada en la Barcelona actual. Hi ressuscita vells amics, parla de literatura i del fet paranormal que podria fer canviar la visió del món.

Public

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià del Besòs, 1965) no és un escriptor convencional. Atrapat entre el gastat concepte de les dues Catalunyes, sempre s'ha situat dins un discurs considerat incòmode per a alguns, per no encaixar, precisament, dins de cap dels relats oficials. Ha viscut de primera mà la realitat de les perifèries urbanes del cinturó industrial de Barcelona i assegura que durant el 15-M es va emocionar. "Votaré els nous", va dir en aquell moment, però ara la desafecció política l'ha calat i deixa la il·lusió per als més joves. La ficció li permet ser més lliure que el periodisme i ell ho té clar: els llibres són per entretenir, però no canvien la vida de ningú.

Publicidad

Acaba de publicar 'La noche fenomenal' (Anagrama) un relat  ambientat a la Barcelona actual amb molts personatges i moltes històries delirants, boges. Com sorgeix la idea d'aquesta novel·la?

No hi ha una idea base, és un cúmul d'històries. D'una banda, volia ressuscitar els meus amics morts i també volia explicar una història d'aventures on els personatges visquessin peripècies. Ressuscitar Batlló era una de les idees principals. Volia parlar dels amics, dels vius i dels morts. També volia parlar del fet paranormal; en realitat m'hagués agradat escriure un llibre de temàtica paranormal, però no en tinc ni idea.

Què hagués escrit?

Un llibre sobre la màgia a Egipte o sobre l'home arna [Riu].

“¿A qué no te imagines quien me ha llamado esta tarde? Dame una pista. El señor Moreno. ¿Cecilio, el vecino que se murió el otro día? ¡El mismo! ¿Y qué quería? ¿Ha llegado bien?" Això és magnífic.

"Si acceptéssim que els fets paranormals existeixen, canviaria el món i la percepció que en tenim"

Dins de l'absurd sempre hi ha una lògica. Quan es trenquen les regles, s'estableix una lògica sense regles que també funciona. Per això m'agrada el que és paranormal: perquè es rebel·la contra la ciència i la vida corrent, la ciència com a poder, no la ciència com a font de coneixement. M'agrada allò que és rebutjat per les estructures de poder científic i cultural. La pluja de granotes, la telequinesia, la ufologia. Si acceptéssim que els fets paranormals existeixen, canviaria el món i la percepció que en tenim. També canviarien les regles del joc i això és el que explico en el meu llibre.

Publicidad

També és una novel·la d'humor

Aquesta era la meva intenció. L'absurd és carn d'humor. El teatre de Ionescu, el de Beckett... tot i que no em vull comparar. Jo sóc essencialment superficial i el treball que em costa! L'absurd té un component humorístic que m'encanta. A mi m'hagués agradat fer humor negre, però no em surt.

Parlant de l'humor... en alguna ocasió ha dit que s'ha de fer broma de tot sense pietat.

Sí clar. La pietat és un sentiment cristià.

Som ara una societat més puritana respecte al que es pot dir i el que no?

"No és que hi hagi més puritanisme que abans sinó que l'expressem més. Tot és més visible"

Sí, potser sí. Tenim molts llocs per expressar-nos i ho fem amb més contundència que abans. Estem més presents. No és que hi hagi més puritanisme que abans sinó que l'expressem més. Tot és més visible. També de la banda contrària: la gent més atrevida va més lluny i s'arrisca més. El que no entenc és perquè t’obres un compte de Facebook si saps que te’l tancaran.

Publicidad

Al cap i a la fi és una empresa privada.

Exacte, no es tracta d'un projecte col·lectiu. A més aquestes xarxes estan plenes d'acusiques i xivatos.

Clar, tot es pot reportar.

Ara es diu reportar, però abans d'això se'n deixa xivar, delatar, acusar. Hi ha moltes paraules abans que reportar.

"Escribir es un oficio solitario que se practica entre escombros", assegura un dels personatges del seu llibre.

"Escriure sempre ha estat un ofici solitari. González Ledesma deia que ell escrivia des de la seva terrassa i amb la llum de la lluna"

Això és a l'enterrament d'un dels personatges que es dedica a escriure novel·la popular. La novel·la popular sempre ha estat en les runes de la cultura, però ara més. La indústria ha caigut i no hi ha novel·la de quiosc. Aquesta frase feia referència a una actitud i a un tipus d'escriptor en concret que ja no existeix. Escriure sempre ha estat un ofici solitari. González Ledesma deia que ell escrivia des de la seva terrassa i amb la llum de la lluna. I sí, és un ofici que es practica entre runes: jo pensava en el que queda d'una indústria que s'ha enfonsat i que ja no ressuscitarà. Ningú tornarà a escriure novel·les així perquè no hi ha mercat.

No pensa que la indústria de la novel·la popular sigui recuperable?

No. Les coses duren el que duren. No té cap sentit recuperar les novel·les de mosqueters del segle XIX. Per què? Una cosa és que t'agradi i una altra que vulguis que quelcom passi de nou. Les coses passen quan passen i ja.

Això vol dir que el periodisme en paper no es pot recuperar?

"El poder compra diaris i els consulta; conserven certa influència"

Són dues realitats diferents, una cosa és la informació i l'altra, l'entreteniment. La fallida dels bolsilibros va ser absoluta, mentre que els diaris encara resisteixen, encarar que les vendes siguin ridícules. Encara és important el que diu la premsa en paper: el poder compra diaris i els consulta; conserven certa influència.

Publicidad

Pérez Andújar durant l'entrevista amb 'Públic'. QUERALT CASTILLO.

És una novel·la ambientada a Barcelona. Funciona com a novel·la de Barcelona?

Barcelona en aquesta novel·la funciona com a paisatge a escala usuària, no és la protagonista com passa en altres novel·les meves. Aquí és un mapa. Com que la trama és tan fantàstica, delirant i passada de rosca, l'única manera de fer que funcioni és que l'escenari sigui versemblant, recrear un univers real. Les meves novel·les s'ambienten a Barcelona perquè jo sóc d'aquí, conec bé París o Madrid, però no tant com per aguantar una novel·la de 200 pàgines. Emilio Salgari escrivia sobre els mars del sud, a Sandokan, però en aquella època ningú hi havia viatjat. Ara la gent viatja i no se'ls pot vendre la moto.

Té alguna lectura política, la novel·la? “¿No les he dicho que he puesto una estelada en la ventana? Todos los vecinos hemos puesto una. Hay que hacerse oír”

Això és una conversa real. És com el Bicing, una cosa que hi ha a Barcelona. Estelades. Forma part del context.

“(...) Pues afortunadamente en nuestra ciudad aún se respetaba el derecho a decidir, y cada uno se transformó según su origen, religión, raza, nivel cultural, posición social y convicciones políticas”.

"Les novel·les no són per interpretar res ni per fer màgia negra: són per llegir i per passar-s'ho bé"

Això és un gir humorístic basat en l'actualitat. Són ironies. No sé si d'aquí a un temps quedaran desfasades: jo penso que no, perquè tenen sentit en si mateixes dins de la novel·la i no depenen de la realitat, però les novel·les no són per interpretar res ni per a fer màgia negra amb elles: són per llegir i per passar-s'ho bé. De vegades el lector intenta tenir una complexitat que no existeix amb el llibre, interpretar-lo. La gent vol llegir sociològicament o antropològicament una novel·la i és un error. La novel·la serveix per a entretenir, passar una estona, divertir-se. El valor que té és que estigui tan ben feta i que qualsevol persona, de qualsevol lloc, de qualsevol època la gaudeixi.

Però en alguna ocasió ha comentat que escriure havia de tenir una part política.

Potser el titular és enganyós, però sí que he dit algun cop que l'escriptura té un costat polític, històric i cultural. L'escriptura no queda al marge i està plena de tot el que una persona és. Encara que no t'agradi la política, el lector la pot interpretar de manera política. I ja si t'agrada, clar que es pot notar. Jo no sóc intencionadament polític, però si em surt, ho deixo. Per a mi la política no és important, però està allà i té presència: les al·lusions velades, les descripcions. Està allà però no té més interès que això.

Li interessa el moment polític actual?

"Confio que s'imposi el meu gust i la dreta no sumi. Però és un tema de gustos, no de pensament, ja que no tinc un pensament gaire nítid en política"

M'interessa com a espectador. Estic relativament al dia. M'interessa i sé que és important perquè es tracta de les lluites de poder, però m'ho miro des de fora, no en tinc ni idea. Tot són fantasmagories. Està clar que irromprà Vox, però també tindrà un sostre. La veritat és que no em posa nerviós res del que passa. Confio que s'imposi el meu gust i la dreta no sumi. Però és un tema de gustos, no de pensament, ja que no tinc un pensament gaire nítid en política. Penso que l'esquerra governarà. S'imposarà de manera paranormal, espero. I si no, què vols què faci? També hem aguantat l'Aznar! Canviar tot no canviarà mai. Ara el vot està fragmentat; hi ha tants partits que em perdo! És com una caixa de bales mesclades on totes van voltant. M'importa un pito! Com em puc sentir implicat amb quelcom amb què no em sento representat?

En una entrevista fa temps assegurava que l'esquerra ha de prendre el poder però sempre és el poder el que pren l'esquerra.

Això vaig dir jo?

Sí, ho va dir a 'Crític', el 2015.

És massa bona per ser meva.

Doncs ho és.

Doncs hi estic molt d'acord, encara que no sigui meva.

No li molesta que l'esquerra es divideixi?

La dreta també s'ha dividit en tres ara!

Però després van tots a una.

"Té més prejudicis la gent d'esquerra que la gent de dretes. En això m'agrada més la dreta"

Sí, la dreta té prejudicis de cara als altres, però no cap a ells. L'esquerra té prejudicis cap als altres i cap a ells mateixos. De fet, té més prejudicis la gent d'esquerra que la gent de dretes. En això m'agrada més la dreta. I no tenen vergonya, però són una fàbrica de mentides.

Últimament sembla que diuen les coses tal com les pensen, sense amagar-se massa.

És populisme i ho fan per crear atenció mediàtica, però en el que és substancial, la dreta menteix.

El 15-M el va emocionar molt, sempre ho diu.

Vas ser miratge, una il·lusió que em va durar fins al 19 de juny, quan vaig veure que la cosa es torceria. És a les generacions més joves a qui toca creure, no a mi. Jo sóc un escèptic radical, ara.

Quin balanç fa dels ajuntaments del canvi?

No s'ha fet res massa revolucionari. Quan va morir Franco i van sorgir els primers ajuntaments democràtics també s'esperava molt de canvi. Mai hi haurà un canvi de veritat. El poder menysté qui no el té i això continuarà passant.

En diverses ocasions, en entrevistes i també en aquest llibre parla del ridícul i cita Tarradellas. "En política es pot fer tot menys el ridícul". I vostè afegeix, de boca d'un dels seus personatges: "la realidad que vivimos ahora es ridícula".

En aquesta novel·la, el ridícul és un factor més de la història. La paraula ridícul no m'agrada, la utilitzo per comoditat, però penso que és un concepte burgés. Quan es parla de fer el ridícul es parla d'una percepció classista del món. Jo prefereixo parlar de disbarat, de deliri, no de ridícul. Sentir-se ridícul té quelcom d'autohumiliant. Hi ha autocompassió i autoflagelació. El ridícul és un concepte de dretes, com el concepte de 'cursi'. Els tebeos de Bruguera acabaven amb "¡qué bochorno!"; això són coses de classe mitjana i burgesa. El pobre no se sent ridícul.

"Com a cronista em vaig adonar que estava fart de la realitat. Havia arribat a un carrer sense sortida", va dir fa un temps.

Sí, [em vaig cansar] del periodisme, de la crònica. Sempre hi havia voluntat d'aportar, de compromís; la literatura i la ficció són lliures.

De fet, ara que parla d'aportar, a la seva novel·la, un dels personatges fa un petit discurs sobre això. "Qué mania tiene la gente con aportar. Ahora todo el mundo pretender aportar algo y, peor aún, pretende que la vida les aporte algo". És una de les reflexions més interessants.

"Un llibre et pot canviar la vida? Au va! La vida va canviant sola"

És una cosa molt de la classe benestant també. Ara la gent vol que la vida els aporti, abans deien 'vull que la vida m'ompli'. La gent vol ser millor, però la vida no és per fer-la ni millor ni pitjor, és la que és. També s'utilitza molt la paraula 'enriquir-se'. Què més dona? Si estàs viu, et passaran coses i n'aprendràs, no has d'anar a buscar les experiències. Fins i tot el més talòs aprèn del que li passa. Els llibres que canvien vides i altres... Un llibre et pot canviar la vida? Au va! La vida va canviant sola. Demanar-li a la literatura manifestacions extraliteràries no té cap sentit. La literatura et dona bagatge i et distreu, però no et canvia la vida. Les veritats no te les descobreix un llibre, te les descobreix l'edat. La vida canvia si un dia vius a Barcelona i l'endemà vas a viure a l'Amazonia i busques maragdes, però no et canvia perquè t'apuntis a un curs de ioga.

Publicidad

Publicidad