Cargando...

Secciones

Publicidad

signatura de l'acord del Botànic, l'11 de juny del 2015

ELECCIONS PAÍS VALENCIÀ El Botànic, davant el repte de no ser un miratge

Publicidad

La nit del recompte a Andalusia i un avançament electoral amb molts riscos nien en l'imaginari d'unes eleccions valencianes protagonitzades per la incògnita. Les forces del pacte del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Podem) es juguen la seua suma i, per tant, demostrar que això no era una il·lusió passatgera.

Public

Res o gairebé res és diferent en l'inici de campanya de les eleccions a les Corts Valencianes respecte dels comicis estatals. Incertesa com a punt de partida i auguris demoscòpics que es contradiuen entre ells, amb un PSPV-PSOE al capdavant en tots aquests sondejos. Era aquest l'escenari que desitjava Ximo Puig des que va decidir avançar la cita electoral valenciana i fer-la coincidir amb les eleccions espanyoles. Però la particular "singularització" del president no fa més que invisibilitzar exponencialment "el problema valencià" i, no debades, tan sols cal passejar-se aquests dies per la premsa valenciana, de gran tradició sucursalista, per comprovar que el focus distingeix més els Sánchez i els Casado que els Puig i les Oltra.

Publicidad

Siga com siga, la reedició del govern del Botànic, que es tenia per assegurada fins a la nit dels comicis andalusos, es planteja ara molt més vacil·lant, tot i que això contraste amb els enèrgics lemes dels socis botànics. "Imparables" és la consigna escollida per Compromís, que actualitza l’"Amb valentia" de 2015, que es va saldar amb 19 escons i que van significar els millors resultats per a l'única força de matriu valenciana. Infrarepresentats sistemàticament en les enquestes, en aquella ocasió van dinamitar-les i es van convertir així en el motor del canvi en un País Valencià que el PP havia dominat des de 1995.

A la nova (doble) contesa, la coalició valencianista es presenta en primera línia amb les seus dues efígies més fulgurants: Mónica Oltra com a candidata a la presidència de la Generalitat i Joan Baldoví com a cap de llista per al Congrés. L'explotació d'aquest binomi pretén remarcar la importància d'una veu estrictament valenciana tant a casa com a Madrid. La seua imatge cap a fora no falla i dóna la sensació que ho tenen tot claríssim: van ser la primera formació en presentar les seues llistes davant la Junta Electoral, van batre un rècord de participació en el seu procés de primàries i trauen pit d'haver madurat en poc temps una marca consolidada i profundament democràtica. No obstant això, en la consciència de Compromís s'assumeix que, en cas de revalidar el pacte del Botànic, perdran força en el pròxim Consell.

A la formació valencianista se li ha posat al davant l'avançament electoral de Ximo Puig però també el de Pedro Sánchez. De fet, aquest últim va ser el primer i el detonant de l'altre. Totes les cartes estan marcades amb la dialèctica del debat estatal, cosa que allunya el soci minoritari del Botànic de la possibilitat de poder defensar amb comoditat la seua gestió en el marc autonòmic: les polítiques socials per a les persones de les que tant s'enorgulleix Oltra. Una gestió, d'altra banda, que s'ha revelat innòcua en els temes més transcendentals i tacticista en les qüestions més estigmatitzadores. Però alhora una gestió que no ha enfadat ni crispat. Amb la crida anticipada a les urnes, els socialistes valencians eviten del tot un sorpasso dels seus sempre incòmodes socis, encara que en la pràctica no n’hagen estat tant, d’incòmodes. Està per veure el comportament del vot dual i l'equilibri de fidelitats i transferències, però els socialistes han guanyat impuls separant locals i autonòmiques i adossant estatals i autonòmiques. Els arrossegaments i les inèrcies són evidents.

Publicidad

El lema dels de Puig, que repeteix com a candidat, és "Seguir sumant". A priori, es podria entendre com una picada d’ullet a les esquerres mercès a les quals el PSPV-PSOE ha pogut ocupar al Palau de la Generalitat. Efectivament, els socialistes valencians necessiten sumar però la seua suma no contempla una altra opció que no siga la de capitalitzar l'equació. Segons l'enquesta de GAD3 per a les capçaleres de Vocento, el PSPV es dispararia fins als 33 escons (deu més que els aconseguits el 2015) a costa de les baixades de Compromís i Podem. Un pronòstic que situaria Puig quatre anys més com a màxima representació institucional, sempre que la suma de PSPV, Compromís i Podem supere els 50 escons.

En aquesta ocasió, la suma d'escons de Compromís i Podem no seria més gran que els escons dels socialistes, de manera que ni tan sols es podria insinuar la possibilitat de plantejar una presidència no comandada pel PSPV. Un envit que el 2015 sí que podria haver-se jugat però la tebiesa i les pors van fer sucumbir submisament als dictats del PSPV. Ara bé, i si el lema del PSPV s'enverina i l'aritmètica concedira sumes cap a la dreta? És possible que el PSPV abrace Ciutadans en els pactes postelectorals? Apostes obertes.

Publicidad

Si atenem al CIS publicat fa unes hores, la suma de la projecció d'escons per a PSPV (entre 33 i 36) i Ciutadans (entre 16 i 19) sí que hi aproparia aquesta opció. El CIS també revela que seria possible la reedició del Botànic. El PSPV (que seria la primera força en les tres demarcacions) aconseguiria el 30,9% dels vots, Compromís el 16,9% (segona força) i Unides Podem el 8,3% (cinquena força). La tercera força més votada seria Ciutadans (16%), la quarta el PP (15,4%) i la sisena Vox (6,5%). Les dretes es quedarien sense superar els 50 escons. Però el titular a tenir en compte d'aquest CIS seria el de l'alt percentatge d'indecisos: un 38,7%.

Un dels enigmes per resoldre en el bloc de les esquerres és l'abast d’Unides Podem-Esquerra Unida, una suma consumada tot just fa un mes que busca salvar la forquilla alta del vot de Podem. La formació morada no va expressar tantes ganyotes amb l'avançament electoral. El seu paper de soci extern però amb paper actiu (i necessari) els ha permès una imatge menys desgastada però saben que la seua funcionalitat passa, aquest cop sí, per l'assumpció de responsabilitats en un eventual Botànic II.

Publicidad

Així de clar ho ha tingut el seu candidat, Rubén Martínez Dalmau, fins i tot abans de ser triat per les bases. Dalmau adverteix: no es tracta tan sols de reeditar el Botànic, que ja ha complert la seua funció de desallotjar la corrupció de les institucions, sinó de començar amb la veritable transformació. Podem es juga molt en aquestes eleccions. Un resultat mediocre podria fer trontollar els fonaments del Botànic i podrien acabar escorats com a força residual. Està per veure si Podem i Esquerra Unida, sota una llista única, són capaços de retenir la fidelitat del vot en feus tradicionals de les àrees metropolitanes de València i Alacant. Anar en coalició, això sí, proporciona representació a una Esquerra Unida maltractada pel sostre electoral del 5%, que no s'ha modificat en l'actual legislatura.

Les dretes, optimistes i optimitzades

L'enfonsament del PP el 2015 es va emmarcar en les circumstàncies excepcionals amb les que es va concórrer a aquells comicis. Potser no era tant per una acció punitiva a la corrupció sinó perquè l'electorat de dretes es va quedar a casa quan va ensumar la derrota. El Ciutadans de Carolina Punset d’aleshores no es va veure prou com una alternativa; ara, però, en tenen tres. Ja en les eleccions estatals de 2015 i 2016, la suma de les dretes va superar les esquerres. La primera qüestió que sorgeix en el bloc de la dreta és si el PP arriba a la contesa prou desinfectat després de la caiguda en picat de la seua credibilitat a causa de la trama corrupta en què va convertir les institucions valencianes. La resposta és no.

Malgrat que Isabel Bonig, presidenta i candidata del partit de la gavina, s'ha esforçat a presentar-se com la garant d'un equip nou i sanejat, el tumor s'ha expandit sense contenció. Mentre el PP s'erigeix ell solet com la principal alternativa al Botànic, la seua herència reglota a la vora de la claveguera. Només aquestes últimes setmanes hi assistim a la detenció del cunyat de Rita Barberá en una investigació d'adjudicacions presumptament arreglades en època del PP, al judici a qui fóra vicealcalde de València amb Barberá, Alfonso Grau, per presumptes delictes de blanqueig de capitals i de suborn, i aquest dilluns comença un nou judici a l'exconseller popular Rafael Blasco per irregularitats en subvencions a ONG.

No obstant això, l'opció que el PP torne a la Generalitat és real. Des de la nit andalusa, hi ha la percepció que el vot de dreta es troba relativament coordinat i optimitzat. Bonig al PP i Toni Cantó a Ciutadans es barallen per veure qui rendibilitza millor la batalla de l'anticatalanisme. La llengua, la identitat, l'amenaça independentista i el professorat són les armes llancívoles del bucle patriòtic en què estan instal·lats. Qui deia que això ja era cosa del passat? La més que previsible entrada de l'extrema dreta a les Corts, que en aquest territori ha gaudit d'una notable impunitat expressada explícitament amb accions violentes a plena llum del dia, hi farà la resta. El nou actor, Vox, aterra amb manifestes intencions de qüestionar l'autogovern i, entre altres coses, tancar la televisió pública, rescatada aquesta legislatura.

Potser el més interessant en el cas del triomf del trident de dretes serà veure fins on arriba el PP a la concessió de demandes de Vox. La dreta ara és molt més dreta. I al País Valencià hi ha moltes ganes de dinamitar certs consensos aconseguits no sense patiment en relació amb la qüestió lingüística i identitària. El mateix passa amb els termes amb què es poguera reformar el pacte del Botànic. Si les esquerres repeteixen, han de tenir clar que el seu govern ja no serà "de canvi" i ja no valdran excuses davant problemes tan alarmants com la descohesió creixent respecte a les economies més fecundes com a conseqüència d'un model productiu sense definir, el greu problema estructural de maltractament financer i infrainversió i la cronificació de la pobresa com a resultat de les receptes d'austeritat aplicades durant la crisi.

La campanya valenciana fa olor d’in extremis per tots els porus. El partit és obert i sembla somriure a tots. La principal incògnita és si el Botànic va vindre per quedar-se o ha estat una mena d'il·lusió passatgera. Un miratge enmig d'una travessia de realitat conservadora. Com a Galícia amb la legislatura del bipartit, potser el Botànic serà una cosa a rememorar en dies futurs com aquella legislatura plena de bones intencions i alguns tímids avenços. Aquella oportunitat, aquells quatre anys en què es va girar lleument el timó.

Publicidad

Publicidad