Cargando...

Secciones

Publicidad

Antiavalots policials a prop de la Delegació del Govern espanyol on s'han fet protestes contra la sentència. EFE / ENRIC FONTCUBERTA

Resposta a la sentència Manuel Delgado: "Els aldarulls són expressions de ràbia col·lectiva, conseqüència d’una situació frustrant"

Publicidad

Les protestes contra la sentència als líders independentistes esclaten als carrers amb barricades i aldarulls, uns fets que han fet saltar les alertes d'alguns partits i entitats. Fins a quin punt això és nou en una ciutat com Barcelona, coneguda temps enrere com la Rosa de Foc? Parlem amb l'antropòleg i expert en el conflicte urbà Manuel Delgado sobre el dret a protesta, el concepte de violència i l'acció col·lectiva.

Public

El moviment independentista ha reivindicat el caràcter pacífic d’ençà que els seus opositors van començar a construir el relat de la violència per justificar la repressió, un relat que troba els seus màxims exponents en la recent sentència condemnatòria contra els líders independentistes i en les diverses causes judicials obertes. El lema “som gent de pau”, la defensa de “la lluita no-violenta” i les mans enlaire davant dels cops de porra de l’1 d’octubre han estat els grans símbols per al moviment. El cert, però, és que aquesta setmana han ressonat amb força imatges que, fins ara, s’havien vist poc o gens en el si del moviment i que estan descol·locant partits i entitats independentistes: aldarulls, barricades i foc. 

Publicidad

“No és res singular, únic ni irrepetible. Ha passat un bon grapat de vegades”, sentencia l’antropòleg i expert en conflictes urbans Manuel Delgado. “Són expressions de ràbia col·lectiva, conseqüència d’una situació frustrant, que les emeten aquelles persones que no tenen una altra forma de dir el que pensa”, explica, per posar context a les protestes d'aquests dies.  

L'antropòleg defuig d’aquells que emmarquen aquestes accions en la irracionalitat col·lectiva: “No són fanàtics embogits que s’abandonen a la destrucció. S’expressen violentament perquè arriben a la conclusió que és l'única manera que els hi fotin cas”. Delgado explica la causa-efecte que pot haver generat la constant aposta pel que, fins ara, ha estat una via morta, el pacte amb l’Estat: “Al final ens han convençut que som un poble pacífic, negociador i dialogant, però la gent pot arribar a la conclusió que li ha servit de ben poc, i que l’única manera de tenir impacte és ‘liant-la’. El que no poden fer és atribuir aquestes accions a un espasme psicòtic del populacho”.

Publicidad

Els 'Jordis' van evitar "l'eclosió col·lectiva" el 20-S

"Quan es diu que ‘Els carrers seran sempre nostres’ o que ‘això va començar al carrer i acabarà al carrer’, s’està dient que l’última paraula la té aquesta acció col·lectiva"

Aquest veí del barri barceloní del Fort Pienc, però, no creu que hagi estat l’únic moment que l’independentisme hagi flirtejat també amb un punt “d’eclosió col·lectiva”: “Aquest va ser, també, el sentit del 20 de setembre i el 3 d’octubre de 2017, la diferència és que en aquelles ocasions es van aconseguir controlar”. I recorda en especial els escorcolls al Departament d'Economia i la seu de la CUP, quan l’espontaneïtat popular es va concentrar per desenes de milers durant tot un dia. En caure la nit, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, van decidir desconvocar la protesta per evitar tensar la corda, motiu pel qual, paradoxalment, els dos líders han estat condemnats a nou anys de presó.

Únete a nosotros

També entén l’afany per controlar i dirigir l'acció col·lectiva, per exemple, per tal d’evitar una major represàlia per part de l’Estat: “És políticament lògic que el Govern no vulgui perdre el control sobre els Mossos i que vulgui evitar la Llei de Seguretat Nacional”. Ara, però, l’antropòleg és més escèptic que aquell exercici de contenció es pugui tornar a repetir: “D'aquí a quatre dies, el Tsunami no podrà controlar res. Igual és el que volen: fer un procés de superació de la situació per part d’aquesta acció col·lectiva, perquè assumeixi tot allò que altres agents no poden assumir”.

I és que, segons l'antropòleg, el pacifisme convivia amb altres símbols de l'independentisme que ja feien bandera d'un moviment dirigit per la batuta de "la mobilització de masses", sigui quina sigui aquesta: “Quan es diu que ‘Els carrers seran sempre nostres’ o que ‘això va començar al carrer i acabarà al carrer’, s’està pensant en això. És dir que l’última paraula la té aquesta acció col·lectiva”, afegeix.

Publicidad

La ciutat amb més barricades

"Aquest cop, l'abast és més profund. És una qüestió d'Estat. És una situació revolucionària contra les estructures polítiques"

Les imatges aèries d’una Barcelona nocturna amb columnes de fum ha despertat la comparació romàntica amb la Rosa de Foc, el sobrenom que rebia la ciutat durant les primeres dècades del segle XX. “Que Barcelona era la ciutat amb més barricades per metre quadrat ja ho va dir Friederich Engels”. I aquesta és una idea que ha traspuat als moviments polítics catalans: “Vull recordar que Òmnium Cultural va engegar una campanya que es deia Lluites Compartides, perquè si hi havia una cosa nostrada tradicional, quelcom reivindicable des d’un eix de cultura popular, eren les barricades i les lluites socials”.

Insisteix, però, que “no cal anar-se’n a principis de segle” per buscar paral·lelismes. Delgado cita les vagues generals del 2010 i 2012 per trobar una Barcelona plena de barricades. També recorda les mobilitzacions antiglobalització del 2001 i 2002 contra la cita del Banc Mundial de Barcelona o la Cimera de Caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea, en les quals participaven alguns representants polítics de l'actualitat, com l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui ha rebutjat el to de les darreres mobilitzacions: "S'hauria de preguntar als exmembres del moviment okupa i a l'antiglobalització què feien en aquelles protestes".

Publicidad

Res de nou, tampoc, pel que fa a la brutalitat policial: "Durant el judici al procés, es va dir que no existeix tal cosa com la resistència passiva. Això li va dir el cap de la Brimo al periodista Jordi Évole, després del desallotjament de la plaça Catalunya durant el 15-M", explica, recordant l'operatiu policial liderat per l'exconseller Felip Puig. I d'exconseller d'Interior a exconseller d'Interior, també menciona Joan Saura, responsable polític del desallotjament de la facultat de la UB central durant les protestes estudiantils contra el pla Bolonya. "El que sí que és nou és que, aquest cop, l'abast és més profund. És una qüestió d'Estat. És una situació revolucionària contra les estructures polítiques, no una revolta d'uns dies. Això no pararà fins que, d'una manera o una altra, s'arribi a l'única alternativa que li han deixat als independentistes, que és la independència".

Publicidad

Publicidad