El "cas Assut", el sumari del qual va fer-se parcialment públic la setmana passada, ha fet tornar al País Valencià a les èpoques dels vestits de Camps, els pitufeos de Rita Barberá, els milions d’Alfonso Rus i les comissions de Zaplana. El retorn és literal, ja que els presumptes delictes de corrupció que investiga la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil s’haurien produït entre 1999 i 2013, en plena època de l’eufòria especulativa que va provocar la bombolla immobiliària.

A diferència d’altres casos d’aquella època, però, aquesta investigació policial mostra una imatge de la corrupció molt més transversal i enquistada que el tòpic del "PP lladre". D’alguna manera o una altra, tots els partits existents en aquells anys han estat esguitats, ni que siga col·lateralment pel sumari. I fins i alguns que encara no existien.

Si bé, òbviament, el Partit Popular ha estat el més afectat, el Partit Socialista no es queda enrere, el que té cert mèrit, tenint en compte la diferència de poder institucional que tenien ambdues formacions en l’època dels presumptes delictes. Llavors, el PP dominava no només la Generalitat, sinó també les tres diputacions i la gran majoria de ciutats. Amb tot, la Guàrdia Civil ha acusat l’"aconseguidor" del PSOE, José Luis Vera, d’haver mitjançat amb l’alcalde de Benicàssim d’aquell moment, el socialista Francesc Colomer, per desenvolupar una operació urbanística al parc natural del Desert de les Palmes, amb la complicitat amb l’orde religiós de les Carmelites Descalces. A més, de gestions amb regidors socialistes, a l’oposició, a València i Xixona.

Encara que de forma més tangencial, també Compromís ha aparegut al sumari. L’empresa de l’històric dirigent del Bloc Nacionalista Valencià –actualment Més Compromís, principal formació de Compromís- Pere Mayor, apareix involucrada en una operació de requalificació de terrenys a Burjassot per instal·lar un centre comercial d’Eroski. L’operació no va portar-se mai a terme i tampoc s’investigarà si hi va haver cap delicte, ja que, en cas d’haver-n'hi, ja hauria prescrit.

Indirectament, fins i tot Vox ha aparegut mencionat en la trama. I això que era realment difícil, ja que la formació d’extrema dreta no es fundaria fins al 2013. Però el principal "aconseguidor" del PP, l’advocat i cunyat de Rita Barberá, José Maria Corbín, havia de ser un dels seus fitxatges estrella. Amb l’allunyament de la família Barberá del PP, ja que consideraven que el partit havia traït el llegat de l’exalcaldessa, alguns membres de la família van aproximar-se a Vox i, fins i tot, la neboda de Rita i filla de Corbín, Rita Corbín Barberá, havia d’integrar-se a les llistes municipals com a número dos per València del partit de Santiago Abascal. L’operació es frustraria per la detenció de José Maria Corbín, poques setmanes abans de les eleccions, quan va saltar el "cas Assut".

L’excepció, Esquerra Unida

Ara, el nom de la formació que no apareix en la part dels 700 volums de documentació desclassificats fins ara és Esquerra Unida. Bé, en realitat sí que apareix, però en una direcció totalment oposada a la resta.

En un dels correus interceptat per l’UCO, entre l’empresari Jaime Febrer, cap de la trama, i el llavors regidor d’urbanisme de València i actualment diputat del PP, Jorge Bellver, el constructor es queixa que "l’expedient ha caigut en mans d’un tal Raúl, que és un tècnic de Planejament d’Esquerra Unida molt complicat i que va per lliure". Així que Febrer demana al regidor que intercedisca per canviar el funcionari encarregat de tramitar l’expedient per tal d’agilitzar el procediment. La documentació aportada per la UCO no específica si Bellver va fer la gestió ni com, però "l’anècdota" ha estat àmpliament difosa per diferents càrrecs i militants d’Esquerra Unida, en una demostració que ells "no són iguals".

Més preocupats al PSOE que al PP

Malgrat que el gruix de comissions i operacions immobiliàries impliquen administracions governades pel PP, el "cas Assut" podria fer més mal als socialistes que als populars. Per una banda, l’electorat del PP ja va quedar anestesiat dels escàndols de corrupció del seu partit i és difícil que aquest tema els passe factura. Aquests dies també s’ha iniciat el primer judici pel "cas Imelsa", que investiga la caixa B del PP valencià, sense que s’haja produït cap sensació incòmoda per part partit, que ho considera "una cosa del passat". En el "cas Assut", a més, l’únic implicat que encara té rellevància al PP és el diputat Jorge Bellver, mentre que la resta estan tots fora.

Per als socialistes la situació és força diferent. Un dels principals encausats –i empresonat de forma preventiva durant dos mesos- és Rafael Rubio, regidor del PSOE a València en l’època en què presumptament va cobrar comissions de centenars de milers d’euros per part de la trama. Però és que Rubio era subdelegat del Govern espanyol en actiu en el moment de la seua detenció, a més d’una de les peces clau del corrent de l’ex-ministre José Luis Ábalos dins del partit.

L’"aconseguidor" del PSOE, José Luis Vera, era una persona amb rellevància al partit fins a la data. Contractat com a cap dels serveis jurídics de l’empresa pública de la Diputació, Divalterra –després d’haver passat per múltiples càrrecs- no va ser acomiadat fins aquest dijous, mesos després que saltara l’escàndol. Altres noms implicats –encara que no acusats-, com el de l’exalcalde de Benicàssim, Francesc Colomer, formen part, avui en dia, del govern de la Generalitat.

A aquests fets, cal sumar-hi l’actuació d’un dels pesos pesants del partit, Manolo Mata, que al juliol passat va acceptar dirigir la defensa de Jaime Febrer. Malgrat la incomoditat que la decisió va generar entre els seus socis de coalició i també dins les mateixes files socialistes, Mata va decidir compaginar el seu càrrec de diputat i síndic socialista amb la d’advocat d’un presumpte corruptor de càrrecs del seu partit "mentre fóra possible". Quan, amb la publicació parcial del sumari, aquesta doble tasca va deixar de ser possible, Mata va optar per dimitir dels seus càrrecs i tornar a la seua feina d’advocat. El mateix Mata va al·legar "cansament" de l’activitat política i des del seu entorn confirmen que "ja feia temps que tenia ganes de deixar-ho". La motivació escollida per fer-ho, però, no ha fet més que provocar sospites i estranyesa.