Les eleccions del 3 d'abril d'ara fa 40 anys va tenyir de vermell el mapa polític català. I tot que la galàxia comunista era rica i diversa en aquells temps, el vot bàsicament s’aglutinà al voltant de la figura del PSUC. El pal de paller de l’oposició antifranquista. "El partit". I prou. Si a l’Estat, les forces comunistes assolien un suport del 13% a les municipals de 1979, a Catalunya va ser de més del 20%.

Seria el PSC, però, qui es feia amb totes les capitals. A Barcelona, el PSUC aconseguiria 151.000 vots i la segona posició, amb quasi el 19% del vot, només per darrera dels PSC. A la candidatura encapçalada per Josep Miquel Abad cal afegir-hi un ample ventall d’opcions comunistes, cap de les quals va superar un pocs milers de vots: el maoísta Moviment Comunista (MC), la trostkista Lliga Comunista Revolucionària (LCR), el Partido del Trabajo (PTE), la ORT, l’independentista PSAN, el nacionalista BEAN i la COM. Una galàxia comunista que el pas del temps va erosionant i que avui en dia té molt menys múscul, tot i que encara hagi referents com el PSUC Viu, la Lliga Internacionalista, Revolta Global, etc.

L’evolució del vot a Barcelona, tanmateix, pateix una davallada ja des de les següents eleccions municipals. Som l’any 1983 i l’espai del PSUC retrocedeix fins els 60.000 vots i dos regidors, unes xifres que seran molt estables durant l’època d’Iniciativa per Catalunya (ICV). I que no tindran el salt fins el momentum Podemos i l’arribada de la candidatura encapçalada per Ada Colau.

Tanmateix, arreu de Catalunya el PSUC aconseguia el 1979 34 alcaldies i més de 500 regidors. I un grapat d’alcaldies importants: Sabadell, Badalona, El Prat de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà (entre d’altres). A Sabadell ho feia de la mà del mític dirigent i advocat laboralista Antoni Farrès, a Badalona amb Màrius Díaz, a El Prat amb Antonio Martín, a Santa Coloma amb el capellà roig Lluís Hernández i a Cornellà amb Frederic Prieto.

Ara bé, aquestes alcaldies comunistes aniran caient. La majoria amb certa rapidesa: Badalona només aguanta una legislatura, Cornellà, dues, i Santa Coloma de Gramenet, tres. Sabadell i El Prat aguanten i viuen la reconversió del partit en Iniciativa per Catalunya. En el cas d’El Prat del Llobregat encara governa Lluís Tejedor, alcalde des de 1982, i on ha estat habitual sentir “voto Tejedor” (en comptes de “voto ICV”). Tejedor, però, no es presenta a les eleccions del 26 de maig i el candidat d'ICV -ara sota la marca El Prat en Comú- serà Lluís Mijoler.

Sabadell: paradigma del vot dual

En el cas vallesà, en canvi, Toni Farrés es retira l’any 1999. Quan ICV es presenta de la mà de Dolors Calvet, queda relegada a segona força per tan sols 99 vots de diferència respecte el PSC. Perd així l’alcaldia i arrenca la funesta ‘era Bustos’ i les campanyes "Estil Bustos? No gràcies". Però malgrat que Sabadell comptés durant 20 anys amb un alcalde comunista (o de l’espai d’ICV), l’electorat no era gens fidel. Més aviat tenia un vot promiscu. O com els politòlegs anomenen «vot dual»: mentre que a les municipals guanyava ICV, a les eleccions generals espanyoles acostumava a imposar-se el PSC i a les autonòmiques triomfava CiU.

Portada del 'Diari de Sabadell' després d'un triomf electoral d'Antoni Farrés.

En tot cas, Sabadell respon al seu passat industrial (ciutat de vapors, com tot el Vallès Occidental) i vota comunista en una proporció elevadíssima. Aquell 1979, obté més del 43% dels vots totals. Els seus feus se situen als barris del nord (63%) i Torre-romeu (62%), així com Can Rull i Merinals (quasi el 50%). Per contra, a la zona Centre només assolia un raquític 13%. Una dada molt reveladora que també es produirà a altres ciutats de l’entorn i que marcarà la dicotomia Centre-Barris.

Toni Farrès reivindicarà l’Estat d’Autonomia de Catalunya en el seu discurs d’investidura per tal què "els ajuntaments puguin fer més coses i tinguin més diners". I també perquè era "la possibilitat que les coses de Catalunya les puguem decidir tots”. Eren paraules en una ciutat que es podia considerar la sivella del cinturó roig. Precisament aquests dies de primavera es pot veure a Sabadell la mostra “Abril de 1979. 40 anys d’ajuntaments democràtics”, una exposició que commemora els 40 anys de les eleccions municipals, al casal Pere Quart. La mostra no només recull la victòria del PSUC, sinó gran part de la lluita obrera i veïnal en les darreries del franquisme i els anys de la Transició.

Terrassa, socialista ‘in extremis’

La ciutat de Terrassa també mereix una menció, donat el seu gran pes demogràfic (l’any 1979 ja se situava al Top-5 català amb 165.000 habitants, ara és la tercera amb gairebé 220.000). Segons les cròniques de l’època, el municipi egarenc estava cridat a ser una de les alcaldies roges, degut a la forta implantació del PSUC. De fet, venia de ser la força més votada a les eleccions legislatives de 1977, per davant del PSC. Tanmateix, l’any 1979 els socialistes aconseguiren 823 vots més que els comunistes. I Manuel Royes passava a ser alcalde, en un cicle de governs de PSC que arriba fins als nostres dies: 40 anys ininterromputs de governs socialistes.

El PSUC va lamentar molt aquell 3% de paperetes que se’n van anar a candidatures minoritàries de la galàxia comunista, que li haguessin donat l’alcaldia en cas d’haver-se presentat de forma unitària. La pèrdua de l’alcaldia per tan estret marge, a més a més, va aprofundir la ja incipient divisió interna dins el PSUC entre prosoviètics i eurocomunistes, amb encreuament d’acusacions sobre la idoneïtat del candidat Agustí Daura (prosoviètic). La crisi es va aprofundir fins el trencament, donant pas a l’escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), en el que s’aglutinava la línia pro-soviètica. Quan l’any 1983 el PSUC es presenta a les següents eleccions municipals (encapçalat per Roc Fuentes, eurocomunista) pateix una aclaparadora derrota electoral i passa de 9 a 2 regidors.

El vot als barris més obrers, com Ca n’Anglada o La Maurina, no va servir per aturar el colossal enfonsament del "partit". De fet, els historiadors apunten que van ser les lluites internes el que més va afeblir el projecte del PSUC. Un partit que tenia la implantació més gran a les ciutats industrials del Vallès Occidental i del Baix Llobregat.

Baix Llobregat, l’altre corredor roig

De fet, el PSUC guanyaria les eleccions de 1979 a Viladecans, El Prat, Cornellà, Sant Vicenç dels Horts i Sant Joan Despí. Igualment, va estar a punt de fer-ho (però el PSC se li avançà per un únic regidor) a Sant Boi i Esplugues. A dos regidors de diferència va quedar a l’Hospitalet, Martorell i Gavà. Segons apunta un document del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, els ajuntaments de les darreries del franquisme "viuen una lenta agonia, sense fer front als problemes del moment: manca de serveis, fruit del creixement urbanístic desorbitat i caòtic de la dècada, i crisi econòmica, amb elevades taxes d’atur". Passades les eleccions de 1979, els nous consistoris "inicien una tasca ingent de dignificació dels seus municipis i una lluita fonamental per evitar la suburbanització del Baix Llobregat".

Manifestació del PSUC.

Comparativa amb les alcaldies del canvi

Arran de la victòria de Ciutadans a l’àrea metropolitana de Barcelona a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, tenyint de taronja el que un dia es considerà amb orgull el cinturó roig, s’ha qüestionat molt si els tradicionals feus obrers encara són progressistes. Amb els resultats a la mà de les eleccions municipals de 2015 o les recents generals, es podria afirmar que sí. I que, de fet, l’ascens de Ciutadans el 21-D respon a què la part no independentista de la societat catalana el percep com el partit més útil per expressar el seu rebuig. I aglutina el vot, arribant a 1,1 milions de paperetes a tot Catalunya. Tanmateix, l’escassa implantació territorial i els sufragis obtinguts el 28 d’abril fan presagiar un estancament dels taronges.

De fet, el mapa de 1979 recorda molt al de 2015. On havia rellevants alcaldies del PSUC, ara hi ha (o hi ha hagut) alcaldies del canvi: l’anticapitalista Dolors Sabater a Badalona i Maties Serracant a Sabadell són les més evidents. De fet, la coneguda com R-4 de les alcaldies del canvi (la línia de Renfe que creua el Vallès Occidental, connectant Barcelona amb Lleida) va donar victòries psuqueres a Cerdanyola, Ripollet, Barberà, la pròpia Sabadell... En totes elles governen ara consistoris de l’esquerra alternativa. L’excepció són Montcada i Reixac i Rubí, on guanyà el PSUC tant el 1979 com a les diverses convocatòries posteriors, però ara no hi ha coalicions alternatives al PSC.

Una altra franja on els comunistes assoliren mols bons resultats va ser a les ciutats costaneres al nord de Barcelona, com Mataró i Sant Adrià (segona força) i les ja esmentades Santa Coloma de Gramenet i Badalona (on estrenaren les primeres alcaldies democràtiques).

Menor intensitat comunista a l’Estat espanyol

De la mateixa manera que les eleccions generals del passat 28 d’abril han deixat un panorama català diferent a l’espanyol (amb la victòria d’ERC, una taca groga en una península pràcticament sencera de vermell), aquesta diferència ja es percep l’any 1979. El fet diferencial català és, en aquest cas, el suport que mantindran les formacions comunistes: mentre superen el 20% del vot als municipis catalans, a l’Estat espanyol se situa al voltant del 13% .

De fet, el PCE obté poques grans alcaldies. Destaquen Algesires i Còrdova, totes dues a Andalusia. A la resta de ciutats andaluses, és el PCE qui entra als equips de govern com a soci menor, obrint així una època de pactes municipals amb el PSOE: Sevilla, Cadis, Almeria , Huelva, Jaén... A la majoria de ciutats asturianes també es pacten els ajuntaments entre socialistes i comunistes, a fi d’evitar la victòria de la dreta: Mieres, Langreo, Gijón, Avilés... En totes elles és el PSOE qui situa l’alcalde i el PCE qui ostenta la figura de soci menor.