Opinión · Fora de joc
La Catalunya liberal
Publicidad
El 10 d’abril del 1980, Heribert Barrera va ser elegit president del primer Parlament recuperat d’ençà la mort de Franco. De segur que va ser el dia més feliç de la seva vida política. Només feia quatre anys que s’havia fet càrrec d’una ERC moribunda després de l’hemorràgia provocada per la sortida dels seguidors de Josep Andreu i Abelló cap al nou PSC liderat per Joan Reventós.
Fregant la seixantena, Barrera va bastir a l’aixopluc de les sigles històriques d’ERC un partit de vells republicans liberals, seguidors fidels del president a l’exili Josep Tarradellas, catalanistes de pedra picada, antiestalinistes per l’experiència de la Guerra Civil i anticomunistes convençuts per la Guerra Freda. Malgrat els diners dels liberals alemanys i l’aprofitament de la mà d’obra generosa dels militants del maoista Partit del Treball, Barrera va estar a punt d’acabar la seva vida política abans de començar-la.
La marginalitat d’ERC i la presència institucional testimonial de Barrera en els primers anys de la Transició es van acabar en les eleccions al Parlament del 1980. El partit duplicava, en un tres i no res, el percentatge de vot i obtenia 14 diputats, necessaris per garantir la majoria de govern de Jordi Pujol. Més enllà de les sigles històriques, l’èxit d’ERC és fruit d’una campanya electoral ben greixada amb diners de la patronal catalana. Barrera, com Jordi Pujol, ho havia deixat clar: res de pactes amb els comunistes.
Publicidad
L’ERC de Barrera era més anticomunista que independentista. En aquest sentit, el pujolisme la va escombrar el 1984 i la va fagocitar (Hortalà) a final dels vuitanta. El mateix Barrera, com a president de l’Ateneu Barcelonès, va catapultar Juan Antonio Samaranch a la presidència de La Caixa.
ERC ressuscitaria amb la independència com a bandera. Tanmateix, el vell Barrera arrufaria el nas davant la participació d’ERC en la formació dels governs catalanistes i d’esquerres. Li agradava la música independentista però no la lletra d’un país que havia canviat com un mitjó i, molt menys, el protagonisme dels nous sectors socials de la immigració espanyola i la presència massiva dels nouvinguts extracomunitaris.
Publicidad
Lo + visto
- 01 “A mi izquierda, el abismo” (enseñanzas de tuiter)
- 02 Josep Ramoneda: "El futuro de Junts pasa por la desaparición del liderazgo de Puigdemont"
- 03 Por qué dejé de tratar con hombres
- 04 'Las seis de La Suiza', la condena que pone en jaque el derecho al sindicalismo y la lucha social
- 05 Garrapatas, vehículo de enfermedades... y de compuestos anticancerígenos
- 06 Carla Berrocal: "Que una canción marica sea la favorita de Franco es el mejor gol que le metimos a un fascista en la historia"
- 07 Radiografía de la extrema derecha francesa: ¿qué ha pasado para que los ultras aspiren al Elíseo?
- 08 Érase una vez un niño que jugaba a la pilota valenciana y que soñó con conquistar Nueva York
- 09 EEUU: entre dementes y demenciados
- 10 ¿Todos queremos ser ricos?