Visca Extremadura!

Fa poc s’han publicat les estadístiques sobre el nombre de funcionaris. Extremadura és la comunitat autònoma que en té més, el 29,8% del cens d’habitants que treballen. En segon lloc es troba Castellà i Lleó, amb el 25,7%. Andalusia és la tercera comunitat amb el 24,8%. Després hi trobem Castella-la Manxa, amb el 24,5%, i Madrid (23,1%). Catalunya és la quarta per la cua amb un 19,5% (la que en té menys són les Balears amb un 18,6%).

Dit això, aclarim que, pel que fa a Extremadura, de la crescuda funcionarial només en té la culpa l’estructura administrativa creada per l’Estat de les autonomies. És una regió poc poblada, però amb totes les institucions: Parlament autònom, diputacions, etc. Es vulgui o no, han de ser-hi, no és culpa dels extremenys. Igualment, tampoc no és culpa seva que durant anys i anys, durant tota la Transició política i encara ara, tant en temps de la UCD com en els llarguíssims anys de domini socialista, no es va fer res especialment per tal de canviar el mode productiu i industrial de la regió. Després de trenta anys de subsidis i de transferències econòmiques intercomunitàries, l’estructura social, industrial i comercial amb prou feines ha canviat. No s’ha atacat el problema de base: la distribució de la terra i del poder. A Extremadura, la gent vol treballar. I treballa bé. I hi ha qui intenta ser emprenedor, però es troben amb una classe dirigent econòmica i política que els arruïnen. I de passada ens arruïnen a tots a través de la solidaritat interna.

Sobta observar com una regió tan variada i rica encara ha de conviure amb la servitud d’un territori dominat per grans finques, cacics, i nobles terratinents que no trepitgen les seves finques immenses si no és un parell de cops l’any per anar-hi a caçar. Els socialistes, tímidament, a través de la llei franquista de “fincas manifiestamente mejorables” van intentar agafar per sorpresa la casta dirigent però no se’n van sortir. Recordem, en especial, l’envestida contra la totpoderosa casa d’Alba, a qui van expropiar les finques de la Cabra Alta i la Cabra Baja per baixa productivitat. Però van ser retornades després que l’acció de la Junta recorregués davant totes les instàncies judicials. De fet, aquest va ser el patró seguit a finals dels vuitanta: finca que la Junta expropiava, finca que era retornada després per les sentències del Tribunal Suprem.

I així fins avui, on el fatalisme del treballador agrari davant d’aquesta impotència fa que opti per aprofitar-se del sistema per mitjà de subvencions diverses (qui no ho faria?) o s’incrusti a l’Administració seguint la tradició antiga (abans, per sortir de la misèria es feien guàrdies civils, ara, funcionaris a Mèrida de la Junta). D’aquesta manera, si bé és absurda la ràtio de funcionaris extremenya (que denota que alguna cosa no funciona bé a la regió), també és cert que els diversos governs regionals i espanyols han optat per la via més fàcil: fer-hi fluir diners públics sense trencar res i sense crear

infraestructures.

Que quedi clar, que hi hagi un 29,6% de la població treballadora que siguin funcionaris no és culpa dels extremenys. Els extremenys treballen. I treballen molt bé. I a Catalunya ho sabem perquè conviuen amb nosaltres des de sempre. I si no hi ha manera de canviar la situació, es busquen la vida. Com tothom. Com ho faríem vostè i jo.