947 municipis catalans escolliran el proper dia 26 els seus representants als respectius ajuntaments. Cada poble representa una història diferent, una pugna particular -si hi ha més d'una candidatura-. Però hi ha un seguit d'elements que, en bona mesura, acapararan els titulars quan es coneguin els resultats. Qui haurà estat la força més votada? ERC consolidarà el seu sorpasso sobre la postconvergència en el camp independentista? Resistiran les alcaldies del canvi? Què passarà a Barcelona? La CUP serà capaç de continuar el seu progrés municipalista? Ciutadans, PP i Vox podran revertir els mals resultats del passat 28 d'abril en uns comicis tradicionalment menys favorables per a la dreta espanyolista?

Els comicis del 2015 van suposar una important sacsejada en el mapa polític català, amb la victòria de Barcelona en Comú a la capital, el notable progrés d'ERC i la CUP i el retrocés de les dues forces que tradicionalment havien copat les principals alcaldies: CiU i PSC. Amb tot, van continuar com les més votades, amb el 21,5% i el 17,1% dels vots, respectivament, seguides per ERC (16,4%) i l'espai dels Comuns (12,0%). CUP (7,6%), PP (7,5%) i Cs (7,4%) completaven la llista de formacions més votades. Quatre anys d'acceleració política han canviat moltes coses, així que hi ha un grapat d'incògnites que no es resoldran fins la nit del 26 de maig, quan es completi l'escrutini electoral. Quins són, però, els principals focus d'interès de les municipals a Catalunya?

La batalla per Barcelona

La capital acapararà bona part de l'atenció mediàtica i política de la campanya electoral i, òbviament, del mateix 26 de maig. Per projecció, per pressupost i perquè ha estat una de les principals -sinó la que més- banderes dels anomenats ajuntament del canvi. El que passi a Barcelona determinarà, en gran part, si el projecte polític dels Comuns resisteix o, directament, s'encamina cap a una accelerada pèrdua d'influència. Les darreres enquestes preveuen una batalla, frec a frec, entre ERC i Barcelona en Comú, amb un lleuger avantatge per a la candidatura que encapçala Ernest Maragall.

Tot i les crítiques recurrents de l'establishment polític i mediàtic i els sectors d'ordre, el govern d'Ada Colau ha aconseguit canviar l'agenda i introduir amb força elements com la regulació -i el decreixement- del turisme, la limitació del preu dels lloguers, la municipalització dels serveis públics o la recuperació de la memòria històrica. I la capital és el gran bastió dels Comuns. Malgrat el desgast, no hi ha cap enquesta que vegi inviable la victòria de Colau, que el 2015 va assolir l'alcaldia gràcies als 176.000 vots (25,2% del total), que li van donar 11 regidors. En les generals del 28 d'abril, la formació en va rebre gairebé 143.000, si bé va veure's superada per ERC (primera força) i PSC.

Els socialistes, que van tenir l'alcaldia des del 1979 fins el 2011, apareixen precisament com a tercera opció. Després de la patacada de 2015, quan tot just van sumar quatre regidors, la llista que encapçala Jaume Collboni aspira a doblar resultats i a lluitar per ser la més votada.

Des del seu aterratge a so de bombo i platerets, l'exprimer ministre francès Manuel Valls, que es presenta amb el suport de Cs, ha anat perdent força a les enquestes i als mitjans. Amb un programa clarament punitiu amb els més dèbils i complaent amb els poders econòmics, sembla complicat que l'aritmètica pugui fer jugar a Valls un paper decisiu a la ciutat. Després d'encapçalar l'oposició a Colau, els comicis arriben en un moment complicat per a la dreta independentista, que el 28-A va veure's doblada en vots per ERC, també a Barcelona. Un pres polític com Joaquim Forn encapçala una candidatura que tindrà com a cara visible l'exconsellera Elsa Artadi i que intenta situar el mantra d'una possible aliança postelectoral entre Bcomú i ERC per retenir vots.

A partir d'aquí, la resta de forces no tenen garantida la presència al Consistori. Ni el PP, que ja només compta amb tres regidors i acumula diverses eleccions en caiguda lliure a Catalunya i presenta l'extravagant Josep Bou de candidat, ni la CUP, que aspira a mantenir els tres representants amb una candidatura molt autocentrada i sense rostres coneguts. La formació s'ha caracteritzat per protagonitzar una oposició dura a Colau des de l'esquerra, no sempre compartida des de determinats moviments socials de la ciutat.

És una incògnita el que passarà amb la ultradreta de Vox, que gairebé va obtenir 30.000 vots el 28-A -en necessitaria més per superar el llindar del 5% i sumar algun regidor- i amb Barcelona és Capital, la llista que encapçala el filòsof Jordi Graupera i que representa l'independentisme més abrandat, si bé allunyat del caràcter transformador a nivell econòmic i social de la CUP.

Ernest Maragall amb altres candidats d'ERC per a les municipals o les europees. EFE / ALEJANDRO GARCÍA

El PSC i els seus bastions metropolitans

Des de fa dècades, la primera corona metropolitana de Barcelona ha estat un dels grans bastions del PSC. Fortament debilitat a les municipals 2015 -va perdre vuit punts de suport respecte el 2011-, el partit va ser capaç de mantenir bona part de les seves alcaldies històriques en aquesta zona, com ara l'Hospitalet (segona ciutat més poblada de Catalunya), Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Rubí, Sant Boi o Sant Adrià de Besòs, entre d'altres. Fa uns mesos, també va fer-se amb l'alcaldia de Badalona, tot i tenir-hi només tres regidors, gràcies a una moció de censura amb els vots de PP i Cs.

Després de veure com a les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, Ciutadans s'imposava en aquesta àrea, les generals de fa unes setmanes van tornar a tenyir-les de vermell. I ara el repte de la formació liderada per Miquel Iceta és mantenir els seus feus i, si pot ser, guanyar-hi presència malgrat el desgast de dècades i dècades de govern. Ciutadans ha de confirmar si els resultats del 21-D van ser fruit de la conjuntura o realment té opcions d'aspirar a alcaldies de l'àrea metropolitana, mentre que el PP té sobretot com a objectiu reeditar antics resultats als seus feus de Castelldefels i Badalona, on va ostentar les alcaldies de 2011 a 2015.

JxCat acumula resultats pèssims a tota l'àrea metropolitana, amb l'excepció de Sant Cugat del Vallès (90.000 habitants), on té l'alcaldia, mentre que ERC vol confirmar la seva consolidació en un territori històricament difícil, però on tant el 2017 al Parlament com el 2019 al Congrés hi ha obtingut resultats destacables. En aquest sentit, el partit vol mantenir l'emblemàtica alcaldia de Sant Vicenç dels Horts -la pàtria petita del seu líder, Oriol Junqueras- i recuperar el govern de Badalona, on es presenta en coalició de Guanyem Badalona en Comú, sota el lideratge de l'exalcaldessa Dolors Sabater.

Es consolidaran les alcaldies del canvi?

Barcelona i Badalona eren els principals exemples de les alcaldies del canvi a Catalunya, aquelles ciutats on confluències d'esquerres -o governs de coalició de forces d'esquerres- havien arribat al poder, normalment en detriment del PSC o l'antiga CiU. Però n'hi havia més: Sabadell -govern format per la Crida, on participa la CUP-, Barberà del Vallès, Cerdanyola, Ripollet, Castelldefels… Mantenir aquests bastions, que han fet bandera i han aplicat -o ho han intentat- polítiques d'esquerres en àmbits com el feminisme, la memòria, la transparència o l'habitatge -tot i les limitacions-, marcarà en part si aquests moviments han vingut per quedar-se o, simplement, han estat un capítol esporàdic.

En la majoria de casos són moviments amb la participació de la CUP o dels Comuns -o d'ambdós, com a Ripollet-, una experiència que també va donar-se a Santa Coloma de Gramenet o Cornellà, entre d'altres, on van convertir-se en la primera força de l'oposició al PSC. Algunes ruptures -fonamentalment en les confluències entre CUP i Podem- faran difícil repetir els resultats en territoris on ERC aspira a avançar, el PSC a recuperar terreny i alcaldies i JxCat a sobreviure.

La pugna independentista a tres bandes a Girona

L'antiga CiU va assolir l'alcaldia de Girona el 2011, amb Carles Puigdemont, després de 32 anys de governs encapçalats pel PSC. Ara, però, no està gens clar que la capital provincial mantingui aquest color polític. Si bé segueix sent la demarcació on JxCat obté millors resultats, hi ha expectació per veure fins a quin punt funciona l'aposta de Guanyem Girona, la candidatura de confluència d'esquerres que encapçala el cupaire Lluc Salellas i que ha rebut el suport de sectors sobiranistes dels Comuns i d'antics dirigents del PSC. ERC apareix com la tercera en discòrdia, en una demarcació que pot viure pugnes similars a Figueres, ara també en mans de la postconvergència. Els socialistes aspiren a mantenir feus com Blanes, mentre que ERC vol consolidar alcaldies com Salt (30.600 habitants) o Palafrugell (22.900). Amb alguna excepció, Girona és un territori especialment hostil per a la dreta espanyolista de PP i Cs.

El final dels pactes del PSC amb Cs o PP a Lleida i Tarragona?

Les altres dues capitals provincials de Catalunya, Tarragona i Lleida, viuen situacions paral·leles. A les dues, que superen en cada cas els 130.000 habitants, el PSC hi ha governat el darrer mandat amb una formació de dretes -Cs a Lleida, PP a Tarragona-, a la que les enquestes pronostiquen un retrocés. Les dinàmiques nacionals, però, poden afavorir un Partit Socialista que aspira a mantenir-hi l'hegemonia, mentre que ERC parteix d'una bona posició per convertir-s'hi en la segona força, si bé difícilment pugui traçar aliances per desbancar el PSC, ja sigui pel retrocés de JxCat o perquè ni la CUP ni els Comuns hi arriben en dinàmica ascendents. Sempre, és clar, que els pronòstics no saltin pels aires.

L'antiga Convergència aspira a mantenir el seu feu de Reus, mentre que a les ciutats de la Costa Daurada és on més força té Cs. El partit d'Albert Rivera, però, sembla arribar en una dinàmica de retrocés a Catalunya, si bé en cada municipi la realitat local fa que les opcions no siguin lineals.

Segon 'round' de la pugna per l'hegemonia 'indepe'

Les municipals, juntament amb les europees, són el segon round de la particular pugna per l'hegemonia independentista que mantenen JxCat i ERC. El partit d'Oriol Junqueras és, per primera vegada, el que més candidatures presenta, més de 800, per davant de JxCat, tradicionalment la formació amb major implantació. El 2015, l'antiga CiU va perdre més de cinc punts de suport a les municipals, tot i mantenir-se com a força més votada, mentre que ERC gairebé va doblar percentatge de vots i va ser segona en nombre de regidors.

A moltes comarques, sobretot de l'interior de Catalunya però també a les Terres de l'Ebre, ja fa uns anys que la pugna és fonamentalment entre aquestes dues forces, amb algunes incursions de la CUP. De fet, en 31 de les 42 comarques catalanes van ser les dues opcions més votades el 2015. Parlem de capitals comarcals i municipis com Olot, Ripoll, Banyoles, Amposta, Tortosa, Manresa, Igualada, Valls, Solsona, Vic, Manlleu, Sant Carles de la Ràpita… Tradicionalment convergents, si bé en alguns casos ja amb diversos mandats d'ERC i amb casos, com les Terres de l'Ebre, on els republicans van arrasar -amb més del 30% dels vots en molts municipis- el passat 28 d'abril. El que hi passi en poc més de dues setmanes determinarà si, realment, el sorpasso d'Esquerra és sòlid o JxCat és capaç de mantenir una part important dels antics barons municipals de Convergència.